Es considerat l’estrella, l’homo de la ciència, el millor coneixedor de la teologia. En el Concili va ser un expert, entre els millors. En el pontificat de Joan Pau II, es convertí en el fustigador intel·ligent que, des del sant Ofici, empaitava els teòlegs més llençats i especialment els de la teologia de l’alliberació. Company lleial de Joan Pau II, va ser el seu successor necessari.
Com Papa, sedueix per la seva doctrina i és reconegut com un gran savi. Les seves homilies, els seus escrits, els estudis i les seves propostes meticuloses en la preparació del nou Sínode són rebudes, al meu entendre, amb molt de reconeixement i sense controvèrsia.
La controvèrsia s’alimentaria a la base de l’Església, on hi ha un distanciament total de l’alta jerarquia pel bloqueig dels canvis esperats, que ens apareixen necessaris.
Respectam i estimam el Papa i pregam per ell però aquesta aturada sobre la bona marxa començada, amb el bloqueig del Concili, també ens entristeix.
No parlem en nom de la teologia, ni de les lleis canòniques, que coneixem només moderadament, però també ens agrada escoltar, i si tenim ocasió llegir el parer confrontat dels grans pensadors i contrastar-los.
Als espais, on ens reunim per celebrar i compartir, és on vivim la nostra millor experiència d’església, lluny de les intrigues dels qui manen i dels grans afers, que ens fan patir i sofrir per la nostra Mare Església, que estimam i que ens ajuda i ens destorba a l’hora.
Benet XVI sembla un Papa llunyà, revestit d’ornaments de solemnitat, que no encaixen gaire amb la simplicitat, que aproxima i obre a la comunicació.
No afluixa gens la sumptuositat del seu protocol i del seu “look” més pontifical que paternal, i la individualitat del poder absolut que representa en front de la col·legialitat.
Papa mòbil
El papa-mòbil d’ara, així com la cadira gestatòria d’abans, oportunament suprimida, són una bona imatge d’un Papisme exacerbat.
Al nostre Papa sembla que li vagin bé així també les concentracions de masses,
on ell sempre presideix com l’homo únic i l’espectacularitat dels seus encontres i de les seves celebracions. Res de nou en el Vaticà, que coneixem, però gens ni mica modèlics en els temps moderns d’igualtat de classes i de participació democràtica.
REFORMES O CONTRAREFORMES
Suposo que d’un Papa tan savi la història no voldrà valorar-ne només la doctrina sinó també l’evolució de l’Església d’acord amb aquesta lucidesa doctrinal.
Opino però que Benet XVI serà més conegut per les seves contrareformes que per les reformes en positiu.
Serà ben mala d’explicar la seva acollida tan benèvola als cismàtics de Mons. Levfebre, que, segons ells, sempre van carregats de raó, a dins o a fora de l’església. A la llarga se’ls haurà de donar tot el que demanin i així sembla que ho vol fer Benet XVI. Una cosa seria relantir el Concili de l’Església i l’altra és desautoritzar-lo per donar la raó a uns cismàtics recalcitrants.
Tant que el Papa condemna el relativisme, sorprèn i no es pot establir un cas més greu de relativisme que condemnar sempre el progrés i acceptar el conservadorisme dels levfebrians i tants d’altres, que, seguint el seu exemple, trenquen les normes establertes i tornen a l’enyora’t abans.
No es pot veure amb bons ulls que el Papa es permeti celebrar la missa d’esquena al poble a la capella Sixtina, contra els ritus establerts.
Capella Sixtina. Missa papal d'esquena al poble
Ja sabem que el Papa té prou autoritat per fer el que vulgui però com contratestimoni no deixa de ser molt frapant.
Amb aquest relativisme arbitrari un no sap com es podrà avançar en l’ecumenisme de les esglésies, en la llibertat religiosa i de culte, la llibertat de consciència, l’entesa amb la societat moderna, etc.
D’un Papa intel·ligent i agosarat, en els seus escrits, un hauria volgut esperar almenys petites reformes en qüestions antigues i massa laserants.
Un Papa de 85 anys.
Si el Papa hagués seguit la llei de jubilació de tots els bisbes catòlics del món, faria deu anys que no exerciria com Papa i s’hauria retirat al silenci merescut de la jubilació. El bisbe de Roma és sempre l’exempció i el privilegi.
Tenc la mateixa edat del Papa i conec ben bé les limitacions que l’edat imposa. Sempre hi ha excepcions, val a dir-ho, però el poder gerontològic de Roma no té límits.
Papa i monarca d'un estatat autoritari.
Escoltant el discurs de referència, pronunciat a Alemanya, segon els qual el Papa demanava a l'Església de despullar-se "de la riquesa temporal i del poder polític"res més semblava que hi havia una voluntat ferma de fer-ho i de renunciar especialment al poder polític.
Només l’anunci d’aquesta voluntat del Papa, va produir una gran enrenou a la base de l’Església ja que es tractava d’unes reformes, llarg temps esperades i que mai no arriben.
EL GOVERN AUTOCRÀTIC DEL Vaticà
Es hora que el govern del petit estat del vaticà sigui transferit a un col·lectiu de ciutadans i ciutadanes, democràticament elegides i que no estgui, per més temps, sotmès a una CÚRIA de cardenals, que substitueix el dret legítim que tenen els bisbes de governar l’església col·legialment amb PERE, el primer, no l’únic, que ha rebut el poder legítim, “aneu per tot el món a anunciar l’evangeli”
Jesús no parlava mai de l’església sinó del Regne de Déu, que mai no es poden confondre. L’església és el poble de Déu i no La Cúria sola o el col·legi de cardenals, que són una herència profana de la Cúria imperial.
Jesús no parlava mai de l’església sinó del Regne de Déu, que mai no es poden confondre. L’església és el poble de Déu i no La Cúria sola o el col·legi de cardenals, que són una herència profana de la Cúria imperial.
Privats el Papa i l'església tota dels ministres necessaris per al servei ministerial, per mor d'una vella llei del celibat, amplament contestada i que no es vol revisar. La simple voluntat d’ordenar sacerdots casats, res més que això, ja bastaria per resoldre el problema i donar una nova imatge. No hi hauria ni tan sols la necessitat de suprimir la tan controvertida llei ni d’obrir un conflicte amb les esglésies orientals, que es produiria en l’ordenació de dones, tot i que també s’ha de fer alguna passa en aquest sentit.
Són petits i necessaris canvis que no arriben a produir-se per manca de voluntat d’una jerarquia, entossudida a controlar ella sola tot el poder.
CONCLUSIÓ
L’Església institucional ens ajuda i ens fa patir a l’hora. Sabem però prou bé que el nostre únic referent és JESUCRIS I EL SEU EVANGELI, la resta només serveix, si és un mitjà relatiu, que ens ajuda a conèixer-lo millor i a viure’l amb compromís sincer.
“Creixeu en la gràcia i el coneixement de Crist, el nostre Salvador, a ell l’honor i la glòria pels segles dels segles” II Pere. Aquest és el millor testament del primer Papa Pere, sense cap altra norma que l’evangeli.
Aquesta és la preocupació i el nostre deure de cada dia, per més que altres preocupacions, en el sempre animat debat institucional de l’Església, exigeixin una prioritat que no els correspon.
Quan les dificultats i la crítica creixen, a dins o a fora de l’església, l’autoritat eclesiàstica torna dura i enèrgica per desafiar els perills. És el cas de Pius IX i gosaria a pensar que també d’algun dels últims papes, que creixen en poder i també en un autoritarisme, que no és gens a la moda en aquest temps de les llibertats i de les democràcies, ni tampoc en les comunitats cristianes de base.
Si dura aquest posat actual, no diré que els papes, que venguin, es facin besar els peus com abans però, en un nou pontificat d’aquest estil, podríem donar una passa més, en el camí actual, i tornar sentir a parlar d’infal·libilitat i d’afirmació d’un poder que va tornant als pitjors temps de l’autoritarisme romà; “Roma locuta causa finita” Roma ha parlat, no en parlem més.
============================
Tornant a les declaracions d’Alemanya
es demostra com tenim la pell sensible molts cristians del nostre temps. El Papa, davant un auditori exigent, que ell sap el que vol sentir, manifestà com voldria que l’Església es desprengués de les seves riqueses i del poder polític. Tots pensam que, de cop, el Vaticà farà el viratge que sempre esperam i no hi haurà més ostentació de la seva exuberància econòmica i que el Papa deixarà el poder polític i no serà més el monarca absolut del seu petit estat. Com es poden entendre d’altra manera sinó aquestes paraules?
Trobo que ja feim bé d’esperar tant, la gent d'Església, tal volta torni un nou Joan XXIII, per sorpresa, i aquest somni sigui possible.
La bona fe dels que esperam una nova imatge més evangèlica del Vaticà i de l’Església institucional, feim bé de seguir esperant-la, mentre milloram la nostra pròpia imatge, d’església pacient i sofrent, que ho mereixi de debò i es supera dia a dia..
Val a dir que, sabent que tenim un Papa molt intel·ligent, n’hem d’esperar també respostes brillants. Responent als periodistes, que esperaven saber si el Papa comprenia la crítica dels seus viatges a Espanya o a Alemanya, afirma contundent que ho entén i ho compren perfectament, donat que el món d’avui és molt descregut i contrari a l’església, mentres ells reunits amb fervor preguen tots junts. No diu res dels nombrosos cristians que també s’hi oposen i no fa ni un punt d’autocrítica. La Institució catòlico-romana està molt segura de fer el paper que li toca en el món i no sembla que vulgui canviar.
==============
Escoltant el portaveu de la Conferència espanyola es ben a la vista que mai no li manca un motiu per acusar-nos a tots nosaltres, simples fidels, mentre ell, des del seu escambell, té la raó total.
L’Església i tots nosaltres, que deim el “jo pecador” cada dia, a la missa, també hauríem de sentir-nos-hi i veure’ns una mica culpables en lloc de posar-nos sempre a la defensiva i en condicions d’acusar només els altres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada