Sempre recordaré el dia de l’elecció del Papa després de la desgraciada mort de Joan Pau I. Totalment vestit de blanc, el nou Papa, Joan Pau II va sortir al balcó de St. Pere, ben resolt i desimbolt, com si fos a casa seva de tota la vida. S’agafà fortament a la barana del balcó, com mai no havíem vist fer abans a cap altre papa anterior i donà la imatge d’un Papa decidit, que no té dubtes, que no és estranger en aquella estança, que es sent a casa seva, que sap el què vol i que governarà amb energia. Talment la imatge del papa que va ser, un Papa dominant i un governant absolut.
Dos gegants s’enfronten al seu projecte, al bon començament del pontificat: el Concili i la Cúria de cardenals.
Començà per deixar la Cúria a les mans d’alguns cardenals de la seva confiança, que generen, amb el temps, més i més cardenals de la mateixa vena i ell comença a rodar pel món i es desentén d’aquest col·lectiu.
A la Cúria es faran presents i la reforçaran, a poc a poc, en la línea dominant: l’Institut secular de l’Opus Dei també altres institucions de nova creació: Els Cruzados de Cristo, els Quicos o Pentacostals, els Fucolares i tants d’altres nou vinguts de cop, que omplen els carrers de Roma de sotanes, mentre s’arraconen els jesuïtes, els franciscans i totes les congregacions de l’església tradicional.
El Papa comença a voltar el món com el gran líder que ho ha de resoldre tot, ell tot sol. Renya i estreny amb energia i mal humor el braç del vell i venerable cardenal Tarancón i el cardenal dimissionari de Sevilla, que morí poc després de l’envestida. Segons el Papa, aquests personatges i altres havien tingut una mala intervenció en la transició espanyola, on hi ha mancat la creació d’un fort partit conservador i catòlic i anticomunista, semblant, imagino, al Sindicat de Solidaritat a Polònia. Fustiga i nega la mà a Ernesto de Cardenal, dona tunda rera tunda als teòlegs de l’alliberació i no els manifesta gaire simpatia pels bisbes més evangèlics del continent sudamericà, molts d’ells són jubilats i retirats del seu ministeri, abans de temps.
Sorprèn la minsa adhesió al bisbe Oscar Romero, assassinat a El Salvador, mentre predicava. És massa notòria la parcialitat del reconeixement a uns o altres.
A l’Àfrica condemna els costums sexuals d’aquell continent pobre i esgotat. Imposa arreu les normes estrictes de la sexualitat de l’Europa catòlica i clerical, de tota la vida.
Incondicional amb els seus amics, no vol reconèixer la vida sexualmemt escandalosa, del fundador dels Cruzados, que serà excomunicat i fet fora del seu propi institut, per Benet XVI, poc després de la mort de Papa.
Amic i col·laborador de Ronald Reagan, ambdós junts, intentarien esborrar el comunisme d’arreu d’Europa, segons diuen els entesos, ara que havia culminat la seva obra a Polònia. Caurà el mur de Berlín i el Papa voldrà arribar-se a Rússia i demostrar que s’ha acomplert el secret de Fàtima, Rusia es convertirà.
En això també fou notablement diferent de Joan XXIII que es sentia més Pare que Pontífex. Durant la guerra freda sempre es mostrà conciliador i aconseguí que Rússia i els EEUU dialoguessin sobre els misils de Cuba i es posessin d’acord sobre un problema tan greu.
Va rebre al Vaticà la filla de Kruschev, en audiència privada i felicità el mateix president rus per les festes de Nadal. En la qüestió dels misils a Cuba, va moure tots els fils per trobar una solució de pau.
Durant el pontificat de Joan Pau II es reunirà el Sìnode, un instrument del Concili per promoure la participació dels bisbes i la col·legialitat en el govern de l’Església. Mai no es coneixerà però cap acord del Sínode que no sigui revisat i censurat pel Papa, que dirà sempre la última paraula en solitari, ell tot sol per la por als excessos dels altres.
Expert en l’espectacle se’l veu còmode i ben realitzat en les concentracions de masses, on apareix com el personatge únic i més important, on els bisbes sempre l’acompanyen com una comparsa silenciosa i dòcil.
Morirà, en companyia d`una multitud afligida, que l’aclama davant la finestra de l’habitació de l’hospital, com el Papa gran, que ha de ser canonitzat, ara mateix, per aclamació unànime . “Santo subito”.
A la seva mort, després de 27 anys del nomenament, no hi queda gaire rastre del Concili i la nova generació de clergues, informats a la seva manera en el actuals seminaris, el consideren un fet d’un passat caduc.
El Concili Vaticà II, que havia despertat un gran entusiasme, de part de dins, perquè obria portes i finestres i ventilava i ens posava en contacte amb l’evangeli, i de portes enfora, promovia la unitat dels cristians i la unitat amb el món modern.
Els nous clergues, actors del canvi contra el Concili vestits rigorosament del nou vestit clerical o amb la enyorada sotana, de negre rigorós i amb el collet blanc característic omplen els carrers i les places, plens de goig, com el nou model reeixit de l’actualitat i com un bon contrast, en aquesta nova època, que ho ha de canviar tot i salvar-nos a tots, també els pobres i vells capellans eixelebrats del Concili. Els bisbes actuals, vinguts de les noves consignes, esmenten alguna vegada el Concili, a la seva conveniència i com per demostrar que el Vaticà II encara no és ben mort.
 |
| Papa mòbil, invent de Joan Pau II |
Les comparacions sempre són odioses però també inevitables quan parlam de personatges que ocupen un lloc tan important a l’Església com el Papat.
Joan Pau II va governar l’Església vint-i-set anys, des dels avions i voltant per tot el món. Joan XXIII va ser Papa només cinc anys, sense moure’s gaire del Vaticà i va canviar la fesomia de l’Església. Benet XVI encaixa molt bé en el seu paper institucional i, a més a més, brilla per la seva saviesa. Protagonitza un papat no gaire diferent de l’anterior i exerceix de protagonista únic.
És Sant Pere o l’església tota que, a través de Pere, rep les claus i tot el col·legi d’apòstols enviats?
Coneixem prou bé l’església que ens ha deixat Joan Pau II, dirigida per la Cúria romana, que ha governat, ella sola, en l’absència habitual del Papa, i que, amb una gran llibertat, ha introduït elements nous de gran influència com l’Opus Dei, el Cruzados, els Quicos, mentre les velles congregacions religioses com els jesuïtes, dominicans, franciscans i altres s’han vistes completament arraconades.
És així que es parla d’una nova evangelització que assumiria els mètodes i les noves estratègies pastorals d’aquests nous instituts conservadors, que encaixen amb les aspiracions dels nous governants de Roma. Des de la seva exhibida modernitat, ens haurien introduït un restauracionisme, que faria oblidar el Concili i ens tornaria al rigorisme i a les maneres del passat.
El conservadorisme eclesiàstic sap donar molt bé ressonància només als que vol. De Joan XXIII, que ha omplert els llibres de història, no se’n parla mentre s’omplen la boca dels Papes més conservadors.
És bo de fer imaginar que l’església
d’avui seria molt diferent a la que tenim si el Papa Joan XXIII hagués tingut una més llarga pervivència o tan sols que hagués pogut veure acabar el Concili.
Era un home senzill que parlava amb tothom, també amb els comunistes de la guerra freda, la gent allunyada, els presoners de les presons de Roma i posà en moviment els nous teòlegs, mirats fins ara, amb tanta suspicàcia. Amb poc temps va comunicar-se amb el patriarca Atenàgoras de Constantinoble, amb l’arquebisbe Fisher de Canterbury i posà en marxa el secretariat per la Unitat cristiana, després de tants d’anys d’oblit i de separació no gens amigable, i va crear una temporada de goig i esperança, que rompia l’habitual monotonia i avorriment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada