Fa pocs dies hi va haver una explosió d’entusiasme, entre els catòlics menorquins, per un discurs del Papa a Alemanya, publicat en el Diari de Menoría, on ell mateix demanava grans reformes a l’Església: “El Papa pide a la Iglesia que se despoje de su riqueza terrenal y poder político”. A la fi, el Papa demana el que demanam tots i ell ho pot fer. Al·leluia. Hauria arribat el dia, sempre esperat d’una nova imatge de l’Església?.
Entre la gent pròxima a la jerarquia local, aviat s’afanyaren a desinflar tanta eufòria. Per una vegada, el Diari del Bisbat no havia tramès bé la informació. Passa sovint que a l’Església com en el Concili, es produeixen informacions esclatants de coses, que s’haurien de fer i no és fan mai.
Del Concili han passat quaranta anys i quantes coses no han quedat pendents, després de tant de temps? No es pot fer tot el què es vol, afegeix un jerarca, amb poc encert.
“Escripta manent”, (el que està escrit es queda per sempre). Es Diari, aquesta vegada, no sembla que es vagi equivocar. Nosaltres tenim el dret d’esperar, contra tota esperança, malgrat que aquestes paraules no hagin caigut prou bé a tothom.
DOS TEMPS I UN MATEIX ESTIL
Primer temps. Meitat del segle denou.
PIUS NOVÈ
Itàlia bullia. Era la lluita per la unificació. A Roma hi havia un bisbe jove, de la família Mastai Ferretti, modern i obert a la reforma dels Estats pontificis i lleugerament sensible a les aspiracions d’Itàlia i a la unificació.
Elegit Papa, proposà redactar una constitució per a la reforma dels estats pontificis. Constitució, quina paraula en un món on tothom creia que l’autoritat venia només de Déu? El Papa ha perdut el seny, el Papa hauria de ser destituït, el Papa serà condemnat a l’infern. Una Constitució en lloc de Déu? Deien escandalitzats la gent d’església.
A Espanya, un jove observador pren partit, contra corrent, a favor del Papa modern. Jaume Balmes escriu, amb gran compromís, “Pius novè”. Un llibre que no trobareu fàcilment a Menorca des que una polida col·lecció de trenta volums, de les obres completes de Jaume Balmes va ser robada de la biblioteca del Seminari juntament amb molts altres valors bibliogràfics.
En el llibre esmentat, que Balmes escriu contra el parer del seu entorn i greument malalt, rep continus missatges dels canonges de Vic, de retirar el nou llibre, si no vol condemnar-se eternament. Malgrat els mals auguris, l’obra de Balmes és publicada al moment mateix de la mort de l’autor, que al cel sia.
A Roma les coses no anaven gens bé. El Papa havia refusat la proposta de Carles Albert de Piement de participar en la guerra contra Àustria. A Roma esclatà la revolució i la proclamació de la república italiana. El Papa es salva, gràcies a l’armada francesa i, més tard, tornà a Roma totalment canviat i desconegut. Ben segur que Balmes no n’hauria donat un duro pel Papa, reaccionari i absolutament bel·ligerant, que ell no hauria pogut imaginar.
L’havien desposseït del poder dels seus antics regnes i reduït a ser només el Papa de l’Església catòlica i romana, sense territori i sense cap poder civil i sense representació davant de les nacions.
Amb un Papa humiliat i vençut comença una trajectòria nova d’un personatge, abans obert i prometedor, a un dels papes més ultra conservadors, que lluita només per la preeminència del papat, ara que havia perdut el poder temporal i havia de començar una era nova. No havia pogut ser rei dels Estats pontificis però seria emperador del papat. Tothom li hauria de besar els peus, abans d’acostar-s’hi.
Per enlloc no es veu l’evangeli com el referent d’unes reformes, no de conversió sinó exclusivament institucionals.
Escriu el Syl·labus, on condemna tot i tothom. Condemna el liberalisme i el racionalisme, la llibertat de consciència, el laïcisme i més de vuitanta punts que es refereixen a l’església i la societat. Convoca el Concili Vaticà I. Proclama el dogma de la Immaculada.
En el Concili, la Constitució ‘Pastor aeternus’, proclama l’autoritat del Papa, Primat de Roma, i l’autoritat com l’element decisiu, prioritat a la institució eclesiàstica, el papisme i a la jerarquia d’una església clerical, autoritària i apologètica. També proclamà la infal·libilitat de Papa en matèries de doctrina i de costums.
El Concili no es preocupa gaire de l’aspecte interior i sobrenatural de l’església. Així es confirma l’acusació dels protestants d’haver-se quedat els catòlics amb l’església exterior i visible del dret i de l’autoritat i ells, els protestants, amb l’església interior.
La insistència sobre el primat de Roma augmentà, encara més, les velles hostilitats amb les altres esglésies. L’Església és una societat perfecta, diu el Concili. El misteri de la interioritat eclesiàstica, la presència de Jesús i la unió de l’Esperit queden, altra vegada, fora de la fonamentació exterior de l’Església
Només els bons afers i l’espiritualitat de Lleó XIII i la seva relació oberta entre l’Eslésia i el món alleujaran, més tard, el pes d’aquesta dictadura imposada per Pius Novè.
En el segle XX, no hi faltaren alguns imitadors d’aquesta etapa tan negativa, Pius X, Pius XI i Pius XII foren també uns bons models d’autoritarisme personal i no col·lectiu.
El Concili Vaticà II trenca amb el Vaticà I i pretén obrir les portes i finestres de l’eglésia perquè entri el bon aire fresc de l’entesa amb el món i amb tothom i no el de la condemna permanent.
L’evangeli serà el referent amb el qual ens reconeixerem els cristians i la caritat.
Els vells dimonis són però ben vius i tornarà una segona etapa d’autoritarisme i de repressió molt semblants en la forma, encara que no amb el temps, ni en les maneres, una mica més civilitzades en els temps moderns.
Pius IX va ser beatificat, per Joan Pau II juntament amb el Papa, Joan XXIII. Quina desmesura voler unir a la glòria dos homes tants diferents a la terra.
II
II
JOAN PAU II
Segon temps. El post Concili, s. XX i XXI
Quan es tracta d’un papa de la història, sembla que puguis parlar d’ell amb més llibertat perquè parles de fets, avui reconeguts per tothom i no de persones de carn i os.
Quan el papa és del teu temps, el teu Papa, s’ha d’anar amb més mirament perquè li deus tot el respecte, malgrat que objectivament s’imposin algunes diferències. Cal tenir sempre present el parer dels altres. Si vols viure a l’Església, ho has de fer en comunió amb el seu Papa i amb l’Església del teu temps.
Si vols millorar la teva comunitat convé millorar-te a tu primer i no parlar amb massa passió i no només amb un to crític sinó també amb un esperit constructiu.
No estic gens segur de sortir-me’n i demano perdó, si molest la sensibilitat de qualcú.
Som molts que hem patit serioses proves d’identitat i de pertinença a un determinat model d’església per mor de la nostra jerarquia, en aquests anys de reformes i de contrareformes i res no ens impedeix de dir-ho, mentre trobem la forma justa i en profit de l’Església.
Tornem a la història
El Concili Vaticà II s’havia aixecat com un mur a la intransigència i una porta oberta a un esdevenidor nou, sense tant de vermell imperial al Vaticà, amb un posat humil d’una església dialogant, en el temps que vivim.
Massa enrenou i massa canvis a l’aula conciliar, per una Cúria com la romana, acostumada a dirigir, ella sola l’Església i el món i a manar sense control. La resistència al Concili, ben muntada des del començament, no podent assumir els canvis, seguirà de formes molt diferents i tindrà la seva culminació amb els dos darrers papes.
Aquesta segona part quedarà, de moment, a la sombra per estalviar una inevitable polèmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada