Hola als lectors. Em dic Llorenç Olives, som un capellà poc convencional perquè sempre he viscut de la meva feina civil amb l'intent de semblar-me als capellans obrers dels anys 60 i, així, viure una vida més normal. Escric aquestes notes històriques un poc improvitzades per donar a conèixer l'Església del passat que he viscut.
 |
| Llorenç Olives Galmés (Claustre dels Socorrs de Ciutadella de Menorca) |
Vaig viure el Concili com una gran utopía i una gran esperança en la meva jovenesa. Ara, em fa mal veure com el Concili ha estat esborrat i com les espectatives actuals són tornar a la mateixa situació d'abans que el Concili justament havia volgut modificar.
QUI SOM? D’ON VENC?
No ho sé prou bé, només tenc algunes pistes.
De petit, vaig conèixer la pobresa de la gran depressió, just acabat de néixer. Vaig saber de guerres i més guerres, la d’Espanya, que vaig viure amb una gran inconsciència i llibertat al meu poblet d’origen i les altres, la segona mundial. Pearl harbour, Hiroshima,i el desembarcament de Normandia. Jo era a favor i també, la del Negus a través del TBO, etc.
Sense gairebé adonar-me, entre tantes guerres, em vaig veure ordenat sacerdot d’una església carca i envellida, identificada amb la dictadura més llarga i més cruel.
A la fi arribà el Concili i la llibertat democràtica, després de molt temps d’espera i de recerca fins i tot a terres estrangeres, a França principalment.
Em tenc per un home o un Un capellà del concili. Sabeu qui són aquests capellans? Ja no n’hi queden gaire o bé tenen molts anys. Jo encara en som un i així em reconeixen.
Entre tan patir i tan buscar, en una jovenesa que havia trobat totes les portes tancades, tocàrem la utopia, la gran esperança en el Concili. Un món nou era possible, molt bonic, insospitable.
Ens donarem a la causa del Concili amb cos i ànima, amb una gran confiança, sense adornar-nos que seria una tasca mala d’implantar i de poca durada. No sabíem que l’Església tenia tantes forces oposades i que, en aquesta ocasió extraordinària, donaria tan poc de sí.
Hauríem fet el que volguessin de nosaltres fins que ens adonarem que ja només hi quedàvem nosaltres i que el Concili ja no hi era.
Havien arribat els de sempre, els pragmàtics, els imprescindibles, els que mai no havien cregut en el Concili ni en el canvi i volien que l’església tornés al lloc de sempre.
Mai no havíem vist ni tantes desercions, ni tanta gent cremada i preparada per anar-se’n.
Jo no me’n vaig anar, però vaig provar sort al camp civil. L'any 1966 vaig començar a treballar com a un modest capellà obrer. També vaig tenir temps de dedicar-me a la lluita dels ideals d’una esquerra moderada, l’estat del benestar, la igualtat i la llibertat dels ciutadans, els drets de la llengua i de la identitat dels pobles amb una sort desigual.
Un perdedor de totes les causes? No ho sé, voldria que no . Això sí, vaig convertir-me en una persona prescindible i decantada de qualsevol iniciativa i activitat eclesiàstica, mentre tenim un Papa de la meva mateixa edat, 84 anys, i un govern gerontòleg a l’església amb el freno ben posat i mirant darrera.
Tan se val. Trobo que malgrat tot a l’església s’hi pot viure i confrontar cada dia la teva vida amb l’evangeli i seguir el procés de conversió iniciat de bon començament. Sempre hi trobes un germà que t’estimula i et fa costat. Vull quedar-m’hi i viure-hi sempre fins que em mori, malgrat que a estones hi faci de mal viure. Que el Senyor ens acompanyi.
Jubilat fa vint anys, estic a l`espera que el Senyor vengui i no tardi massa. Mentrestant, escric algun record.
