Encara que l'encapçalament sigui una mica emfàtic, el que es trobarà seguidament seran només unes notes disperses que, tot i volent ser molt completes i imparcials, dubto que ho aconsegueixin, per moltes raons: la vellesa, m’hi he posat massa tard a aquesta tasca, que de més jove hauria pogut ser apassionant. La son i les limitacions que acompanyen el sobtat voluntarisme d’un vell, que té més coratge que força i el perill de no ser prou objectiu en una història que ha deixat alguna cicatriu.
L'inventari no serà complet. No parlaré de coses molt importants però que jo no conec prou bé. L'escola de teologia, una experiència de gran recorregut, que ha de ser contada per gent més implicada, així com també la projecció ascetico-pastoral d'alguna comunitat religiosa i moltes altres coses, que considero veritablement importants dins el recorregut històric de la nostra "església minoricensis i que han de ser explicades per una altra gent més qualificada.
Estem acabant la primera desena del s XXI que ja mai no hauria pretès de veure començar. Mai tampoc no hauria pensat arribar tan lluny, ni en la llarga cursa, 83 anys, ni en les limitacions de la senectud
Visc la meva vellesa amb poques ganes d'allargar-la i en una gran mediocritat. Obro un llibre o agafo el rosari i m’entra, de cop, una son rabiüda. La meva pobre vida és infructuosa i estèril. Gràcies, això sí, que el Senyor m’ha conservat, fins ara, l’enteniment
Un petit incident d’avui, al menjador, ha estimulat les meves ganes de vèncer aquesta son culpable, que em domina. La descoberta d’una onada de l’Opus Dei sobre la vida pastoral de Ciutadella i d’arreu, m’ha obert les ganes de dir que molts de nosaltres hem viscut una altre projecte pastoral.
Aquest esdeveniment recent va canviant hàbilment la fesomia de la nostra església i deformant la història del canvi, que es produí, en el seu momment i que és viu encara per més que vagi a la baixa
Val a dir que algúns dels principals promotors de l'Obra a Ciutadella són persones ben cordials i conciliadores. Res a dir contra ningú, només el meu desacord amb el restauracionisme que proposen i la desconfiança, que manifesten, en la feina de bona voluntat que es feu a partir del Concili.
Voldria que unes petites notes escrites cada dia, contra la son i la mandra, puguin descriure l’església que molts d'altres hem conegut.
Si hagués de dir de mi el que penso, em reconeixeria com un perdedor, com un que no ha encertat gaire, com una fulla caiguda de l'arbre. En tres importants intents de renovació promoguts per mi: al Seminari, primer, a la parròquia de Sant Esteve, més tard i finalment a l'Hospital de la ciutat, no han tingut una pervivència més llarga que la meva en aquestes institucions.
Cap consulta, cap encàrrec i una exclusió total de molt temps demostrarien que a més de ser un perdedor, seria considerat també com un dels responsables de
la tan denunciada degradació de l'església menorquina per mor de les meves posicions renovadores en el post concili
Accepto, en pau i sense resentiment, aquest judici i no m'agrada parlar-ne gaire. Procuro viure amb concòrdia i fer bona cara. Només temo el judici de Déu que ja és a prop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada