LA FELIÇ TORNADA DE Madrid!

« Tots tornen cantant amb goig i portent les seves gerbes»

Acabats els festivals pontificals, tots tornen a casa. El Papa al Vaticà, content d’haver trobat a Espanya els honors perduts del gran pontífex Pius IX, no fa massa beatificat per Joan Pau II, juntament amb Joan XXIII pel major escarni.

A Espanya hi ha el cardenal Rouco, que guanya totes les batalles contra el progrés, contra “els sociatas” primer i manté, amb mà ferma una església preconciliar de Centre neo conservadora, com els agrada  actualment a Roma. En definitiva, NO al progrés davant de tot.

Jesús, que no creia en els regnes temporals va crear el Regne de Déu i aquest es convertí, a poc a poc, en l’església. ”No es pot seguir Jesús en solitari” diu  El Papa que ho controla tot i voldria controlar tots els cristians en un sol moviment confessional contra el laïcisme.

Una originalitat espanyola, una església de la reacció, guanyada, ara per molts anys i molts de mèrits.

Les noietes que, cada dia, eren cridades, amb una veu de monja ferma i contundent a resar el rosari a

les quatre de la tarda, a quaranta graus de temperatura, ara també tornen contentes, cantant el camí de casa seva amb una llibertat retrobada.

No te vayas todavía, no te vayas por favor” cantaven fervorosos els pelegrins, mentres el Papa caminava sobre l’estora roja, camí cap a l’avió. La relació volia ser de continuïtat. “España debe progresar pero no debe renunciar a su profunda anima religiosa y católica” (Benet XVI).

Amb tanta gent, ningú no ha vist a Madrid el JESUS DE NAZARET?. Jo no l’he vist. Té unes altres tresques diferents, lluny dels poderosos, i dels vestits i les randes papals, tan ben mostrades en aquest viatge. Jo no l’he vist.

Compten que a Benet XVI li agrada mirar els armaris de la roba pontifícia i recuperar, de tan en tan alguna novetat. Sempre havíem vist el Papa vestit de blanc, ara s’hi ha afegit una seda vermella, que ressalta sobre el blanc. La figura del gran pontífex torna a poc a poc i  els nous ornaments. Torna l’home singular i l’ornamentació barroca i sumptuosa.

A Espanya sempre els ha agradat el poder sumptuós de l’església i així ens ha anat.

Ara ens queda Rouco, el guanyador de totes les batalles i l’homo indispensable. Aquest manifesta la seva singularitat en l’ornamentació de la Catedral de l’Almudena, “kitsch” i lletja com mai s’ha vist. Són els kikos, els seus grans col·laboradors i els decoradors de la nova església d’Espanya, que preveu immortalitzar-se.