LA VISITA DEL PAPA A MADRID, 2011

 "L'ESTRANGER" : fora de joc

De petit vaig entrar a l'Església pel baptisme. Fa més de vuitanta anys que hi som. En ella he rebut moltes gràcies i favors del Senyor. Voldria viure-hi sempre i morir al seu redòs.

De la Institució, l’estructura temporal de l’església, i dels que manen, he rebut, en canvi, moltes decepcions i frustracions i també alguns signes de comprensió i d’amistat, val a dir-ho. Tenc, així mateix incomptables amics i testimonis de vida admirables. Com a les més bones famílies, a l’església hi ha de bo i dolent. Cal ser pacient i fer camí, passi el que passi, confiant en el Senyor que mai no ens manca.

No m’agrada però sentir-me ESTRANGER. Aliè a casa meva i moltes vegades m’hi sento. No m’identifico amb aquesta visita del Papa, ni amb el cardenal Rouco, que l’organitza i la paga amb diners, que un no sap d’on surten.

Quina manera té el cardenal de canviar i d’inflar les coses a la seva conveniència. Té aquest cardenal una gran afecció per la política. L’elegiren cardenal de Madrid sense presentar una candidatura. Oblidant la doctrina de la col·legialitat, col·loca el Papa en un lloc desmesurat i li fa fer el paper que li convé i aconsegueix fer prosperar una església a la seva mida i a les dels seus interessos pastorals i polítics.

El Papa té la meva edat, Què hi fa a Madrid el bisbe de Roma de 84 anys?  I el Cap de l’Estat del Vaticà, el més petit i autoritari, que coneixem  i que té el seu orígen en el feixisme de Mussolini? Per cap dels dos conceptes, em sembla que hi hagi de fer res, aquest vellet venerable a la capital d'Espanya. A Madrid ja tenen un bisbe. S’entendria millor que el Papa vingués a Madrid a trobar-se amb els seus col·legues els bisbes d’Espanya però aquest volteig pels carrers, en el Papa-mòbil, aclamat per les multituds com un personatge enviat del cel, i super-excel·lent. A l’església tots som germans, sants i pecadors, a l’hora.

Aquest personatge, viatger tan emfàtic no em sembla conegut a l’evangeli, ni s’assembla gaire a Pere, Fidel servidor del Senyor sempre però també prou vacil·lant i més d’una vegada trobat en el petit o gros pecat de manca de fe.

L’església sempre ha respectat i visitat el Primat d’Occident i ha organitzat pelegrinatges a Roma per visitar el successor de PERE, però aquests viatges al revés costen d’entendre’ls. Em sento estranger davant aquest espectacle excessiu, car i amb unes clares intencions polítiques, que no comparteixo.

No vull comprometre, de cap manera, la meva comunió  ni amb l’Església, ni amb el Papa, ni el meu bisbe ni el col·legi de bisbes, per més que m’agradaria un Papa més Jove i em sento ESTRANGER de tantes extravagàncies que passen a Roma. Els romans volen tenir l’emperador que havien tingut sempre, per a ells doncs l’emperador i el palau imperial i aquest cos de governants de cardenals vells vestits d’un vermell viu i d’un esperit endarrerit. Roma és una gerontocràcia, per més que ara vulgui rodetjar-se de joves. El temps dirà que donen de sí aquests espectacles. Déu faci que un bon profit, per més que jo no hi confio.

Els joves sempre van om hi ha gresca. Els agrada la festa de compartir la tenda i el campament, també aguanten, per un dia, una missa excessiva. No sé si diumenge que vé hi tornaran, Tan de bo que sí.

Tenc entès que l’església es renova millor llegint l’evangeli que aclamant un líder, per respectable que sigui la seva ciència i la vàlua personal. Això ho feien uns altres que podríem recordar, i no ho farem per no ofendre. Jesús creix amb el contacte nocturn i la pregària amb el Pare amb qui vol identificar-se i es passeja pels pobles de Galilea amb un posat humil, cercant els pobres i no els poderosos

Em sento ESTRANGER d’aquest afer madrileny, abans de començar. Si en el transcurs, canvio de parer també ho diré.

Em reconeixo amb el dret  de reclamar que l’església de Roma doni una imatge més humil i més fresca i d’exigir-me a mi mateix un canvi permanent perquè no hi hagi tantes dimissions i l’església avanci. Així com els fills, que estimen els pares, els demanen posar-se al dia i no somiar amb grandeses d’altres temps, que no tornaran.

Roma d’avui ha perdut la mesura. Mai no veureu tan de vermell i de faust a cap cort del món si no és a la  mort d’un Papa o en la proclamació d’un de nou. El vermell de la cort imperial resta sempre viu a Roma.  Que vengui Déu i ho vegi. A l’evangeli hi ha només el vermell de la sang de Crist i també el vermell del mantell de Crist, escarnit per Pilat.

Veureu que acabo de tornar llegir l’étranger de Camús. Un ESTRANGER no és un enemic, ni tampoc necessàriament un adversari. Es un solitari, un marginat “un que és en aut-said”, sense gaire amics, que no desitja cap mal, ni comparteix les raons d’altres grups hostils a la societat, que volen destruir. L’ESTRANGER no s’involucra, passa devora, coneix una altra realitat, que admira, i somnia en un país diferent i viu sol en mig de la multitud entusiasta i embogida. Pobre ell i desposseït. El cardenal, en canvi, ho té tot, perdona i allibera de l’infern els més grans pecadors, en un petit acte de la seva voluntat. Vol controlar els regnes d’aquest món   que no  fan les lleis com ell vol, els castiga amb els poders herculis dels Papes medievals i de tota la cort celestial. Poderós cardenal.