TORNA EL BARROC?

Avui, diumenge, he anat a missa convalescent de no sé quina de les incomptables xacres que han acompanyat aquest vell octogenari a l’entrada de la primavera impertinent. El meu pare, vellet, solia dir que si passava el mes de març, encara tindria corda per un any més. Avui jo tenia els ulls emboirats i el cos esbatut, però, a poc a poc, he anat integrant-me a la festa dels encara animosos vells joves de l’A.C. antigua, dels seus cants i les pregàries i de la seva joia de recuperar  la  imatge envellida de la Pietat per una de ben nova, també barroca i acabada de sortir del taller dels apòcrifs artistes d’Olot. Res a veure amb la Pietà de Miguel Angel però tanmateix nova i lluent, que feia goig de veure. Fa més de seixanta anys que els joves de l’acció catòlica del Sr Fernando portaren la primera imatge de la Pietat, jo ja rodava per aquest redol  i comprenc que la primera imatge s’hagi envellit, ara que recordo les estrapades que li donaven els joves d’aquell temps, al tabernacle i a la imatge, nova i fràgil.

Deprimit, tot i haver contrapassat el mes de març, m’ha vingut una mirada crítica, al bell mig de tanta celebració.

A Roma havien tingut una temporada brillant de fixar els autèntics cànons de l’art, amb  el renaixament. Ara, els protestants s’havien emportat amb  ells la meitat de l’església. El Papa, a Trento, havia volgut recuperar la iniciativa i ho feu amb tant d’èxit que, lluny de la Roma renacentista s’embolicà amb el barroc, un estil embogit, ostentós i exagerat i d’èxit. A Roma tenim la cúpula de Sant Pere i del Gesú i totes les cúpules aixecades arreu a les esglésies dels  jesuïtes. Només a Itàlia i Espanya així com a Bèlgica, de la cort espanyola, el barroc deixà la seva forta empremta, recordeu la gran plaça de Brusel·les i també les colònies espanyoles d’Amèrica llatina.

El barroc arquitectònic l’hem d’identificar doncs amb la contrareforma, així com el musical amb Centre Europa i el protestantisme.

Torna la contrareforma?  Així  ho sembla. La reforma protestant va tenir la contrareforma de Trento i dels Jesuïtes, que ha durat cinc-cents anys. La reforma del Concili Vaticà II ha tingut la contrareforma del Papa, Joan Pau II, de l’Opus, de la Cúria romana  i de tants d’altres.

Ja sabem que un Concili té vocació de permanència. Crea un cos doctrinal i jurídic estable i per sempre però crec que podem dir, així mateix, que l’esperit del Concili Vaticà II és avui amplament amortitzat. La contrareforma iniciada pel Papa Joan Pau II i la Cúria és àmplament acceptada per  l’Opus i per nova generació de jerarques que no tenen res a veure amb els actors del Concili. Les noves receptes  són semblants a les del barroc.

L’èxit pastoral és posat en les processons de setmana santa i en els grans espectacles religiosos, en els viatges papals i en la restauració dels vells costums i en el  rebuig de la societat del nostre temps, amb queixes i denúncies permanents i amb ruptures que no s’avenen gens amb l’esperit conciliador de Joan XXIII que deia,”cerquem el que ens uneix i no el que ens separa". "Obriu les finestres i que entri l’aire fresc".

Esborrat doncs el Concili, incompatible amb l’església, que ara és a la moda, podríem tenir una nova contrareforma, que duri cinc-centas anys més, encara que avui les evolucions són més ràpides.

Moltes persones d’aquell moment han quedat en la marginació i en la desolació però el Senyor sempre es viu a l’església i es fa trobadís també en el desert i en les recerques  penoses i de bona fe.                                 

Seixanta-quatre anys i semblava que era ahir, els mateixos tòpics i la mateixa il·lusió que en aquells anys triomfals i encara una mica més.

La base de l’església de la primera reforma del s.XVI era analfabeta i necessitava d’imatges, dibuixos a les parets i de grans celebracions per entendre el missatge bíblic, “biblia pauperum” (bíblia dels pobres). La base de l’actual contrareforma és amplament alfabetitzada i culta, només amb una lectura bíblica reposada ja en tindria prou per conèixer el missatge, sense tanta parafernàlia, com abans. Però els contra-reformadors d’avui també els agrada la parafernàlia i els falta creativitat i imaginació, només copien l’enyorat passat.

A les velles institucions com l’església sempre els fan por les reformes, el risc del canvi i l’aventura dels nous pensadors i per neutralitzar qualsevol aventura fa contrareformes. “Qui ho vol tot ho perd tot”.