EL SR. RECTOR MIQUEL TIMONER

Parlant de l’Església és bo de fer parlar també de persones i ni jo ni ningú ens podem convertir en jutges dels altres i tampoc no vull. Un dia es sabrà qui té la raó, ara ens toca esperar i respectar tothom.

“ N’hem vist que es valien del vostre nom per treure dimonis i li hem dit que no ho fes més perquè no és dels que venen amb nosaltres, JESUS respongué “deixau-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després parlar malament de mi”. Qui no es contra nosaltres és amb nosaltres”(mc.9)

Entre nosaltres hi ha moltes diferències però hem

practicar la voluntat de Jesús “Ut unum sint”

__________________________________________________________       

  EL RECTOR DE’S MIGJORN GRAN

SR. MIQUEL TIMONER, ALIAS FERRO

A començament del segle XX, el jove sacerdot alaiorenc, Miquel Timoner participà del concurs i va treure,en propietat, el títol vitalici de rector de la parròquia de Sant Cristòfol d’Es Migjorn. Morí a Alaior l’any 1948. L’any 1940, passada la guerra espanyola,, es trobava tan impedit que li nomenaren un regent, que suplí la seva absència, per malaltia, fins a la seva mort.

Abans de la jubilació imposada, va tenir encara temps de reconciliar el temple parroquial, que havia servit de magatzem, durant la guerra. i va ser mil vegades profanat. El recordo amb un ram de mata a la mà i un gran poal, ple d’aigua beneïda, aspergint tots els racons, amb força i un gran vigor, mentre deia, ben enfadat, “ad repellendas malas bestias” Puc assegurar que la nostra església va quedar ben beneïda  i consagrada de cap a peus

Va exercir, amb molt de zel i autoritat, el ministeri com un amo absolut de la seva propietat privada. Tenia més cor que llums i sempre hi havia anècdotes a contar i succeïts excèntrics, que anaven de boca en boca i eren o bé  la riota d`alguns o la queixa d’uns altres, sense deixar mai indiferent a ningú. El poble va viure sempre, sense dramatisme, les excentricitats d’un personatge que sempre guanyava i estava per damunt d qualsevol conflicte i de tothom. Sempre es va fer el que el Sr. Rector va voler i les diferències mai no arribaven fins al cel, solien acabar amb una victòria del rector i un somriure davall el nas del perdedor

No li agradava que els feligresos arribessin tard a missa. Es considerava que si un entrava a l’església  quan havien girat el missal, és a dir després de la lectura de l’evangeli, la missa ja no valia. Conten que un dia, angoixat, observava, de darrera la finestra de la rectoria estant, els que entraven amb retard. Un pagès arribà, quan ja era tan avançada la missa, que el Sr Rector no va poder més i obrí les persianes de bat a bat, i li diu ben fort.”te veig..,” l’altre, que havia corregut per arribar d’hora, se’l mira, desafiant, i diu: “jo  me’n ben enfot..”

Tan responsable es sentia de la consciència de la seva gent, que sempre estava a l’aguait. Abans els devots   no combregaven a la missa. De tan en tant, sortia un sacerdot, trucava la campaneta i repartia la comunió al combregador. No hi havia res que posés el Sr. Rector més nerviós que un feligrès anés a combregar just tot d’una d’entrar del carrer. Na Nena era una noia malaltissa i no sortia gaire més de ca-seva que per anar a combregar. Així com entra a l’església, sent que toquen la campaneta i, sense pensar-ho gaire, va anar directament al combregador. Mare meva el Sr Rector comença a increpar-la davant tothom, “qui sap que has fet la nit passada? Podries haver passat la nit ballant i ara vens a combregar”.La noieta avergonyida, veient que li negava la comunió, se’n tornà, més malalta que estava, ella que mai no sortia de caseva i hauria de tornar a combregar a l’endemà i córrer el mateix perill.

Na Lola era una filla del doctor Camps, una noieta del cel, una mica coixa i impedida, també arribà tard, aquell dia, i anava directament al combregador. Sobtadament va sentir que el Sr. Rector la cridava, amb veu ben forta, “Lola, vine aquí, confessa’t ”. Va interrompre la seva ràpida cursa cap el combregador i va haver de pujar a l’altar major, on la reclamava el rector i confessar-se, tan si com no.

La seva rectitud de consciència tendia a imposar-la als altres sense cleméncia

Diuen que el Sr Rector anava a dormir molt d’hora però no deixava res a lloure. Vigilava el campaner que sempre tocava,  puntualment, el toc de queda ja ben tard a les llargues nits d’hivern. Un dia, N’Inflis, que així es deia el campaner de mal nom, es va dormir, assegut a l’església solitària i freda, i tocà la queda una mica més tard. El Rector, al llit estant va perdre la paciència i baixà a la sagristia, just al moment que el campaner tornava de la sala de cordes. “Però que has fet tanta estona?, Sr Rector,només han estat cinc minuts, cinc? Sis, Inflis Inflis…..” Ben desfogat el clergue se’n tornà a dormir. El campaner no ho sé, segurament que va donar moltes voltes i va tenir una mala nit.

Era ben coneguda la seva consideració per als pobres, però en la societat de classes del seu temps, ell com també tothom tenia molt de respecte per a les autoritats i per a la gent d’un cert nivell social, especialment el Dr Camps i la seva família, molt addicte a l’església. El dia de les primeres comunions es feia més visible que mai l’accepció de persones, en la distribució del lloc de precedència i del protagonisme en els actes de la festa. Em teoria, la precedència l’establia el coneixement de la doctrina però, quan convenia, també es feien trampes. Aquell any la vedette indiscutible era Na Joana d’es Tit. No tenia mancances, era llesta com una espurna, era la noia més qualificada per llegir en veu alta, una oració des de l’altar, però la filla de Dr. no podia quedar postergada. Feien proves però la primera sempre guanyava, fins que al Rector se li acut una idea, ho fas molt bé Joaneta però  prova-ho tu Lola, que tens un bon gargamellot. I la filla de Dr. sortí guanyadora.

Amb el forner es gosaven qui menjava més. El Sr Rector pesava cent quaranta quilos, el forner no ho sé. A la rectoria no hi havia diners, tots es repartien als pobres, Tan just arribaven, però les madones de lloc es cuidaven de mantenir el seu rector, que, cada setmana, des de la trona, els recordava que necessitava o bé una gallineta, o un cistell d’ous…Tothom portava l’òbol de les seves collites o de les porquejades al Sr Rector. Arribà un dia que, un i altre foren posats a règim i s’esllanguien i es queixaven de la dieta magra imposada. Un bon dia es trobaren junts a la cantonada i el forner, malhumorat, tapà la boca a l’altre que es queixava.” Sr Rector no gemegui que ha arribat l’hora que mengin els altres perquè noltros tot sols ens ho hauríem fotut tot”

El Sr Rector era matiner i, al seu temps, ja feia el que ara en diuen  el footing, tan a la moda per aprimar-se. De bon matí, al punt de l’alba, acompanyat el seu gosset, en Rossal, camina que caminaràs, arribaven  fins a Sa font, un bon tram per tornar a poble a toc d’oració, a les cinc del matí. A l’aire fresc de la matinada l’imagino comunicant-se amb el Creador i Pare dels seus feligresos amb una pregària inevitable, rodejat de la natura.

Algún dels escolans preferits, especialment N’Artur, tenien el dret de passejar el gos del Rector, durant el dia. Jo  no vaig tenir mai aquesta sort. Com En Rosal no n’hi havia d’altre. No és que tingués un gran pedigree, però tampoc no era un ca mè. Era amorós, remenava la cua amablement i era, sobre tot, el ca del Sr Rector. En Rossal no s’acostava a tothom, de lluny estant, percebia l’aroma de l’encens i de la cera i del bon vi de la sagristia, Tots els al·lots haurien  volgut passejar un ca tan important i fer-se amb ell una foto a la plaça. Aquests somnis només  eren permesos a  n’Artur, l’escolà major, que ho feia tot bé i era el que més estimava el Rector.

N’Artur, tan ben vist i tan considerat,tenia tanmateix alguna hostilitat. Aquell matí hi havia feina grossa a la parròquia. Teníem un mort  important i havíem d’instal·lar el túmul gros. Entre empentes i corregudes n’Artur va tenir la mala sort de trencar una atxa de les grosses. Havia arribat l’hora més esperada, tots els adversaris, carregats de raó i revestits de coratge, anaren corrents a tocar mare: Sr. Rector, Sr. Rector, N’Artur ha romput un ciri...El Rector pensatiu i molest pel preu de l’atxa, mira els acusadors amb ira, aixeca la mà feixuga i donà una sonora galtada al que tenia més a prop i, en defensa de l’Arturo, li diu, “culpa teva”. Encara n’hauria rebuda  una altra, si no hagués estat prou llest de decantar-se.

 Val  a dir que la parròquia funcionava d’allò més bé. El rector sempre era present i ho tenia sempre tot previst. Vestia amb una sotana amb esclavina i un solideu negre, que es treia del cap, quan sortia una paraula de respecte, el Santíssim Sagrament, La Verge Maria. Els diumenges i festes també es posava unes lluents sivelles de plata a les sabates. Era un rector cabal, que quan convenia també vestia uns ornaments solemnes i feia molta planta, Res a veure amb el que ara coneixem.

A casa tenia una criada molt fidel, Na Guideta, i tot era ben ordenat. El Sr Rector passava el dia a dalt, a la sala gran on hi havia una gran taula rodona, amb un gran tapall, plena de llibres i papers, tampoc no hi faltava un bon plomall d’un verd viu i elegant per treure la pols.

Tot plegat, es veia un rector molt com cal i també molt institucional.

Era un altre temps, molt respectuós en la responsabilitat i en mantenir l’ordre establert

Es deia que el Sr rector no tenia mai un duro i que tot el que era seu així  com del caixó de St. Antoni ho donava als pobres. Sant Antoni rebia però més d’un encàrrec difícil a compte dels petits donatius. Enfadada amb el rector  una mestressa de casa s’aixecà decidida aquell dia i pastà un pa ben gros, que oferí a Sant Antoni perquè pregués a Déu que “se’n duguessin el Rector Ferro” La pregària impertinent va tenir la seva resposta des de la trona.”Sí som Ferro i en menjareu molts anys de ferro” Així doncs la resposta esperada de ST. Antoni, l’envià el Sr Rector i era clara i llampant

Una vida farcida de tantes anècdotes i de facècies, que la filla petita del doctor, digué un dia a la taula, ben molesta: que no volia sentir contar més històries del rector. Li farem cas doncs, a la petita Paca, i donarem aquest capítol, tan impertinent, per ben clos i acabat.

Trenta anys de servei a una comunitat petita genera incompatibilitats  i també més d’un enfrontament però per damunt de totes les petites diferències hi ha un

a gran acord, el Sr Miquel Timoner va ser un bon timoner, portà la nau amb mestratge i tothom li reconeix  el seu sentit de responsabilitat i la seva preferència pels pobres. Un dia sentirà que li diuen: “tenia fam i em donares menjar set i em donares de que beure....”

Cada dimarts, després de la missa, davant la imatge de St. Antoni de Pàdua beneïa un covo ben gran de pa blanc, que, poc després eren repartits als pobres.