LA CATEDRAL DE CIUTADELLA

BENVOLGUT  SR.  BISBE:

Hauria volgut aprofitar la visita pastoral per fer-li uns comentaris curts sobre la Catedral. Ho faré igualment, per escrit, ara que ja s’han acabat les exigències d’aquella gestió pastoral, tan complexa.

Confio que tindrà la paciència de llegir-me.

Primer:

Suposo que ja coneix prou bé les meves posicions sobre la reforma o la neteja de la Catedral. Li faré, així i tot, un petit resum del que en penso.

-         Em dol el poc respecte i la desconsideració que s’ha tingut del Sr Bisbe Bartomeu Pasqual, que va estimar la Catedral més que ningú i feu unes reformes molt ben estudiades, que no mereixien ni aquest oblit, ni aquesta falta de consideració d’esborrar-ne sistemàticament el seu record per una gent tan poc coneixedora de com ha de ser una catedral i que ha comesos uns errors irremeiables i més grans dels que volien reparar.

      

-          Si un dia té temps i pot llegir la carta pastoral on el Dr. Pasqual, on explica tot el procés de restauració, veurà una obra mestra que haurien fet bé de llegir, abans d’iniciar l’actual esvaïda. A Palma passà més o menys el mateix, quan el Bisbe Campins, de qui el Sr Pasqual era secretari, i l’arquitecte Gaudi, feren una reforma semblant a la Seu, en els anys deu del segle passat, quan el moviment litúrgic europeu tan just començava i no hi havia encara la doctrina conciliar, que ells avançaren en el temps.

-          El jove Pasqual viatjava a Alemanya durant les vacances i ell i el bisbe trobaren savis consells com s’havien de distribuir els temples, llegint els Sans Pares i estudiant les basíliques romanes. De Sant Paulí aprengueren que  entorn de l’altar s’havien de fer dues tribunes, una per als cantors i l’altra per l’orgue. D’aquella època són els anomenats tramvies, tan ridiculitzats en el seu temps a Mallorca i, a Ciutadella les dues tribunes, a banda i banda de l’altar, una per als cantors i l’altra, on hi havia ell vell orgue, ara desaparegudes.

-          La diferència però és que aquella crítica implacable d’allí, en el seu moment,  s’ha convertit, en el temps, en un tresor intocable i aquí en una llegenda negra implacable, mil vegades propagada per alguns clergues poderosos. Aquesta suposada llegenda obrí la porta a un arquitecte poc convencional i en la valoració professional, que  es vulgui, però autoritari  i amb unes aspiracions de grandesa, que altrament no hauria pogut obtenir, a fer i a convèncer el qui ha volgut, amb l’ensenya que s’havia de respectar el gòtic, sobre tot, com una bandera que li obria tots els camins.

-         D’ençà del segle XIV, ha pensat tanta gent per la nostra catedral, que bé n’hauria pogut deixar constància. Quan li ha convingut ha ben oblidat el gòtic miraculós per fer substituir les velles gàrgoles gòtiques per unes altres ben arbitràries i que no hi tenen res a veure.

-           Tot i aquests antecedents crec que ens hauríem posat d’acord, si haguessin volgut parlar-ne, entre tots. No hi hauria hagut cap dificultat en  la neteja de la calç dels murs i de les arcades, que han quedat molt netes i esplèndidament visibles.

-            També hauríem pogut avenir-nos amb la retirada d’un baldaquí excessiu i no gaire reeixit, com una gran construcció dins una altra, que impedia la visió d’una àbsida molt bella, això sí després de cercar una justificació i un reconeixement d’un element molt pensat, per cobrir i ressaltar l’altar, recorrent  a moltes basíliques amb un encert desigual. El baldaquí volia substituir el gran retaule que prenia una excessiva importància sobre l’altar i n’esborrava la seva prestància. Passar d’allò a la fredor d’un altar glassat i solitari, com l’actual no necessitava ni gaire creativitat, ni gaire imaginació.

-           Gaudí, que va reformar la seu de Palma, en un moment molt prematur, va optar per una corona penjada i improvisada, per no fer unes columnes com a altres baldaquins ben coneguts i una construcció a dins l’altra. Palma, Montserrat i tantes altres solucions imaginatives haurien pogut suplir la nostra destrossa. Treure  sempre és més fàcil que suplir i aquesta és la millor prova de la impotència d’un arquitecte que només neteja i no substitueix res del que treu en el seu afany netejador

-           Els finestrals oberts a l’àbsida, independentment del seu origen, són per a mi un destorb. Aquella exhibició de colors, aquells vitralls indignes, dels quatre colors del parxís, que projecten una llum de cara i  molesten  al qui vulgui concentrar   la seva atenció a l’altar, fan el mateix defecte que el baldaquí volia evitar. L’altar i l’ambó han de mantenir sempre la seva centralitat, lluny d’obstacles i d’ornaments que ho impedeixen. Ja sé que això pugui passar per alt a un arquitecte laic però hi ha uns retrocessos que no es poden permetre.

-           No hi havia cap necessitat de treure el retaule, prou discret i d’una bona firma. Les tres imatges tan lletges, posades a fora d’aquell entorn, damunt el cap del bisbe, semblen encara més impresentables i fora de lloc molesten

-          La catedral porta el nom de la seu o de la càtedra on el bisbe explica l’evangeli. Fent un petits retocs, i traient només aquell injustificable arc de mig punt, la seu episcopal mereixia ser mantinguda tal com era i amb un escambell més bo de pujar que el d’avui. Qualsevol bisbe d’edat avançada no podrà accedir a la seva cadira per una escala dreta i insegura, sense jugar-se la vida. De bisbes vells n’hem tingut més d’un. Què haurem de fer quan ni hagi un altre?

-          La trona és un testimoni que mereixia ser permanent enc que només sigui com un signe o un testimoni de l’activitat pastoral de la Catedral i d’enfortir o igualar a la presència de l’altar la presència de la paraula.

-          L’arcàngel protector de la porta i dels qui entren, feia tan de mal veure?

-         I la porta gòtica perduda? I tantes altres coses perdudes?

           

-           Val a dir que estic molt d’acord amb la neteja de les creus de la consagració de la Catedral dels nervis de les columnes. Allò era un pecat com ho és ara la innecessària modificació del cor, on hi fa un fred que pela  des que es van buidar les dues tribunes que ens protegien de l’aire corrent.

         

-         Ja n’hi ha prou, no vull afanyar-me més a comptar totes les coses que em molesten d’aquest reestructuració de la catedral. Tant se val, el que està fet està fet.

UN NOU PLA DE PASTORAL: PER  UNA CATEDRAL BUIDA

I BEN CARA.

    Tot i els meus sentiments expressats, vaig cada dia, amb molt de gust a la Catedral. M’agrada la seva amplària i la seva bellesa relativa. Només lamento veure-la tan buida i desolada, jo que l’havia coneguda plena de vida.

Què en farem ara  d’aquesta catedral tan polida i tan cara?         

Mai no tornarà ser com abans. Els temps han canviat. No hi ha personal. Els canonges, inventats pel bisbe Piris, mai no podran fer res perquè hi hagi el culte digne i excel·lent, que s’espera de la primera església de la diòcesi. Tenen la parròquia que és la seva prioritat pastoral i no se’ls ocorre gaire d’acudir al culte catedralici, ni quan el Bisbe el presideix. 

Ni en una llarga perspectiva de temps no es pot preveure una catedral, com abans, amb un capítol compromès. Això no vol dir que no es puguin cantar vespres els diumenges i festes i fer les activitats que s’hi fan amb una mica més de rigor i d’il·lusió.

No tenc accés al pontifical però estic segur que no es preveu una solemne missa episcopal, sense ministres, amb els seus ornaments.

Tampoc no puc entendre que l’altar major de Menorca no tengui opció a l’encens en qualsevol solemnitat i especialment en les misses episcopals. En els funerals, s’encensa el cadàver  amb molta cerimònia i mai l’altar ni el poble orant.

La capella davídica, que  sempre havia estat una bona garantia de l’estètica amb la seva aportació del cant polifònic. ara canta cançonetes i també el cant gregorià, sense tenir-ne idea, i fent un mal paper que no els pertoca.

Al meu entendre, fa temps que no tenim bisbes amb experiència de culte catedralici, ni un mestre de cerimònies competent i no arbitrari. Al meu entendre,  tot va cada dia més en orri, si no s’hi posa remei.

Ni cabildo, ni vida parroquial. La presencia d’un rector ajudaria molt a la vida pastoral i a la litúrgia. Per a la catedral ha estat nefast aquesta unificació de les dues parròquies en una. Ara la catedral és Sant Francesc, on es concentra el clergat, s’atenen els pobres i es fan les misses solemnes, cada diumenge.

Si afegim que, de poc ençà, a la Catedral es parla  bastant de tiquets, de concerts per a turistes i d’una entrada econòmica, bassada en l’arquitectura, mala història per a la primera església de Menorca, tot i que sigui útil per a les grans festes excepcionals.

No estic tranquil que aquest escrit servesqui de gaire, pel to i per la cruesa. Fa temps que no em poso en res i segurament que hauria d’haver seguit encara una mica més. Li prego que  perdoni els meus excessos. No tenia altra cosa de que parlar-li i l’entrevista sol·licita era només per aquesta  qüestió. Moltes gràcies

Ciutadella 11 de març de 2011.