Divisions a l'Església

Havíem conegut una societat ben homogènia, on no es qüestionaven ni els valors, ni els costums. Cadascú ocupava el seu lloc i ningú no objectava res en contra. Hi havia com una disciplina i unes formes de convivència, amplament acceptades.

Avui,en canvi, degut a la globalització, el món ha tornat petit i s’ofereix un ventall ample d’opcions i d’informacions per triar. La societat s’ha obert a altres opcions, que abans no hi comptava.

El Papa sol queixar-se i tindria raó si el relativisme, que s’ha apoderat de la nostra societat s’ha convertit en no comprometre’s en res perquè tot és igualment efímer i tot és igualment vàlid.

La relativitat però per la qual tot està vinculat amb tot i tots amb tots i la persona aprenen a rellar   i a relacionar-se-us amb els altres i un es sent complementari de l’altre i reconeix que pot enriquir-se de l’altre amb el valor de la diversitat.

És veritat que, amb aquesta actitud d’obertura a l’altre no sempre ens sentim còmodes. Un viu millor si ningú no qüestiona cap ni una de les nostres seguretats.

Viure en el pluralisme vol dir saber escoltar l’altre, sense voler dir que un renuncií a les pròpies idees, obrir-se a l’altre vol dir enriquir-se amb la seva aportació, que completa la meva i començar a fer una feina de discerniment i escollir el que hi ha de millor en cada un.

A L’ESGLÉSIA passa el mateix. Tot el que sigui sortir de si mateix i obrir-se a Jesús i als altres és una experiència positiva, no sempre còmoda, que ens enriqueix, tot i el risc d’equivocar-nos, fent Jesús a la nostra mida o assimilant el que hi ha de pitjor en els altres.

La Institució de l’església no acostuma a donar gaire joc en aquest camp, vol tenir unes fronteres segures i sol definir-ne els límits estrictament. No importa que molts no hi càpiguen i hagin de marxar. La Institució prefereix saber amb qui compta i tancar el ramat a dins l’aprés a deixar-lo a d’intempèrie, amb el risc de barrejar les ovelles i les cabres, que ha d’estar juntes fins a l’hora del judici.

L’evangeli, en canvi, no té por. Compta amb un bon Pastor i s’apropa als malaurats, als pobres pagesos de Galilea, a les prostitutes, als canvistes publicans, a tothom. No exclou, no anematitza. Digau a Joan el que heu vist. El Regne de Déu ja és aquí. Els cecs hi veuen, els coixos caminen els morts ressusciten i els pobres són evangelitzats.

No sempre és bo de fer conciliar l’església institucional, que dona prioritat a les lleis i a les pràctiques d’emocionals i, massa sovint és excloent, amb l’església de l’àgape, que comparteix i seu tothom a la taula sense accepció de persones, "aneu i explicau per tot arreu l’evangeli"

DUES ESGLÉSIES?

"Avui crida especialment l’atenció, diu el teòleg, Juan Martín Velasco, las profundes divisions internes, en el catolicisme, que hauríem de parlar de la presència, en el seu interior, d’un sisme intern latent. El conflicte i la diversitat de formes sempre hi han estat, el que sorprèn, en els nostres dies, és la incapacitat de la Jerarquia de gestionar aquests problemes. Una de les funcions dels bisbes és el ministeri de la unitat, que no té res a veure en sotmetre tothom als seus criteris i a la seva autoritat, exercida de la manera més absoluta i es desentén dels grups catòlics que dissenteixen en l’exercici de la seva llibertat.

El nomenament de bisbes i els criteris d’elecció que tenen dels candidats han generat unes conferències episcopals uniformes i així l’església presenta una imatge monolítica, uniforme, que exclou tots els que manifesten la més petita desviació de les consignes oficials.

Tot i que no demanam una democratització de l’església, voldríem, al manco, que sigui fidel a la condició de fraternitat que ha de regir-la.

Sí, hi ha dues esglésies, en la pràctica. Una més interessada per les lleis i la institució jeràrquica i una altra més oberta a la comunitat.

A Espanya, l’església és tinguda com un fet simplement devocional i religiós. Moltes genuflexions i gestos davant del Santíssim. Grans celebracions, si son amb el Papa millor,concentracions massives a les places i a la catedral madrilenya com actes d’afirmació. Suposo que tot això no es pot excloure de la vida de l’església ,si es fa bé i en el lloc que toca .

L es celebracions són un mitjà necessari per arribar a l’àgape, a la convivència en caritat.

Si, a la sumptuositat de les celebracions s’hi afegeix una mica massa d’entusiasme pel conflicte social i una constant revindicació del poder perdut així com també una clara posició d’alternativa política , com si s’enyorés el nacional catolicisme dels temps passats,i, a més a més ,es fessin poc visibles els gestos necessaris de concòrdia social i d’entesa, com un

front fort de resistència excloent i de judici i condemna permanent de les altres opcions, que no siguin la seva. On és l’església? Aquí no es bo de fer trobar-la.

En la fiscalització permanent dels altres i en la condemna, no podrem reconèixer l'agapé la taula dels germans, on seuen i mengen junts. L’església seria com una gran campana que sona i proclama només la discordança. Un campana ben forta que no concerneix quasi a ningú. "canta, canta".

Som tants els que ens sentim exclosos, tants els que no ens sentim prou perfectes per formar part d’aquesta església exaltada i triomfant...

A Menorca, que tenim la sort de comptar amb un bisbe humil i d’un posat evangèlic prou evident, encara ha heretat, a la seva arribada, un poder real, un diari partidista, com un poder de l’església, que controla i dirigeix la societat cap on vol

En el judici de Déu, segons es pot entendre a l’evangeli, "no és la religió ni l'adhessió explícita a Jesús el que ens condueix al Regne de Déu, sinó l’ajuda als necessitats. El camí, que condueix a Déu, no passa necessàriament per la religió, el culte o la confessió de fe sinó per la caritat i la compassió i el compromís de solidaritat amb els altres i no d’exclusió..."Tenia fam i em donareu menjar, era a la presó i em visitareu...." " Jesús veié una gran gentada i se’n compadí perquè eren com ovelles sense pastor"