MOSSÈN JOSEP SALORD FARNÉS

Mossèn Josep Salord va ser enviat a Migjorn com regent, durant l’absència, per vellesa, del rector Sr. Timoner, en torn dels anys 1942-43.

Ni a ell ni a la seva família els agradà aquest nomenament, que era interpretat com un càstig o un senyal de marginació. Així i tot, complint ordres, ell i la seva mare arribaren, un bon dia, a aquella rectoria, desolada i freda, on ell, amb el temps, tindria un refredat darrera l’altre fins a plegar la gran sordesa, que ja no el va deixar en tota la vida.

Com rector, no era gaire brillant, era, més aviat, un home negat, amb poca capacitat d’iniciativa.

Aviat, això sí, es va donar compte del sofriments d’algunes famílies, on el pare era a la presó, i de tots els sofriments de la gent reprimida de la postguerra. Fou sensible i extraordinàriament delicat amb la gent

que vivia orugada i marginada, també de l’església. Va tenir sempre un tarannà conciliador i la petita vila, fins ara enfrontada, retrobà, a poc a poc, la pau. L’A.C., que havia estat a l’origen de molts d’enfrontaments, durant la república, restà inactiva al poble, malgrat les pressions de la Cúria. S’acabaren els retrets i la pastoral d’enfrontament i els més necessitats d’agombol es sentiren sempre ben interpretats pel Regent.

El jove seminarista, que jo era, a la seva arribada a Migjorn, no va ser gaire valorat mai pel seu rector. Entre els dos, només hi havia la relació de sagristia i encara. Difícilment el seminarista n’endevinava alguna, si prenia un encenser, havia d’haver agafat l’altre i, en la relació, no hi faltaven mai els comentaris irònics i una mica burletes Semblava ressentit no sé si de mi o del que jo representava, del poderós seminari d’aquell temps i de l’educació que jo rebia.

Mai no em va parlar de la llengua catalana, ni de les seves aficions lingüistes. Un dia vaig sentir que el metge del poble feia un gran elogi dels seus coneixements filològics i em va venir de nou. Ara coneixia la veta per on començar una nova relació. Els seus sermons em semblaven ensopits però sentia algú que en feia molts d’elogis, així pel llenguatge com la saviesa bíblica del Regent. Un diumenge del Rams, mentre ells llegia la llarga passió, en llatí, em feu llegir a mi, de dalt la trona, la passió de la bíblia de Cambó, en català, amb una gran sorpresa de tothom que no l’havia sentida mai i els agradà molt de sentir-la en la seva llengua. Això m’obrí els ulls i vaig començar a comprendre que aquest era el bon camí.

Al seminari, no es podia parlar del català. El castellà era la llengua dels guanyadors i resàvem, ens renyaven i ens parlaven sempre en castellà. Les nostres dificultats amb el llatí era perquè no sabíem el castellà, deien. Una bona temporada ens feren rallar sempre en castellà, del matí fins al vespre.

Mn. Antoni Moll, el vicari, era més explícit i em parlava més clar sobre el problema de la llengua i la seva tia, Lola Camps, també. Llegia la col·lecció de Llum nova, llibres i altres escrits en català, de la biblioteca del Dr. Camps. A poc a poc vaig obrir-me a la llengua i a la necessitat d’aprendre-la però no per la influència del Regent sinó per aquesta altra font d’informació.

Al seminari començarem a cantar cants en català a la missa i al mes de Maria i iniciàrem també un periòdic mural en català, que es deia Flamma. De tan en tan hi havia encesos debats sobre la qüestió fins i tot algunes baralles. Els interessats per la llengua, al seminari, es podien comptar amb els dits de la mà.

Quan vaig ordenar-me encara no tenia les idees prou clares ,si bé a Ferreries sempre vaig predicar en pla, la influència del seminari es deixava sentir, sobre tot quan vaig ser destinat a Ciutadella, on feia els sermons en un castellà afectat, que solien ser la rieta del Sr Pepe, si m’escoltava. Encara però no em donava cap consell, ni m’obria cap camí.

Va ser més tard, en torn del 58 o del 59, que va sortir el Nou Testament, en català, de l’Abadia de Montserrat i m’obrí a la comprensió de l’evangeli i a tenir unes sensacions noves de veure com era tot de més fàcil comprensió i més pròxim.

Per les festes de St. Joan, vingueren a Ciutadella el Sr Borja Moll, el Sr. Guillem Colom i altres amics filòlegs de Mallorca a qui vaig regalar un exemplar del Nou testament a cada un dels seus companys. En aquella ocasió vaig demostrar el meu entusiasme així com també el d’alguns estudiants del seminari per la troballa. És aquest dia que em vaig sentir realment incorporat al petit món dels que estimaven la llengua, contra corrent.Vaig inscriure’m a un curs d’ortografia catalana, per correspondència, que dirigia "Lo Rat pennat" de València i així vaig iniciar-me en les regles d’ortografia.

Al Sr. Salord li agradava llegir llibres antics i exercitar-se fent estudis lingüístics i repassant llibres d’escriptura medieval i transcriure’ls. La relació amb el Sr Salord, ara ja destinat a Ciutadella eren millors. Em solia mostrar els seus treballs de correcció i d’adaptació de llibres.

Amb Antoni Moll anàvem sovint a veure el gran mestre i les converses sobre lingüística eren disteses i entretingudes. Durant un parell d’anys aprofitàrem la quaresma per fer, cada dia, una llarga lectura dels sermons de quaresma de St. Vicenç Ferrer. Llegit per ell, aquell text antic resultava ben entenedor i extraordinàriament divertit.

No sabíem que estava tan malalt. Sovint sortíem amb ell a nadar i la relació era freqüent i normal. Un dia qualsevol i ben inesperat ens adonàrem que el mestre havia desaparegut, de cop. El sorprengué una atac cardíac, mentres treballava al jardí. Tant de temps no aprofitat i, ara ens ha estat pres de cop, amb tantes promeses no complertes. Al cel sigui el sempre enyorat Sr Salord, que es donà a conèixer tant tard i que no podem oblidar.

Mn. Salord era un home tranquil, només una vegada el vaig veure molt indignat i mobilitzat per iniciar una batalla. El Concili Vaticà II  havia tret unes noves suposicions litúrgiques, que aconsellaven a celebrar la missa en la llengua vernacla i no en llatí com fins aquell moment. La llengua dels menorquins no tenia gaire prestigi en una bona part del clergat que solia predicar i fer els exercicis piadosos en castellà. Val a dir però que als clergues més joves la nova reforma els produí una gran alegria perquè les celebracions litúrgiques serien més entenedores per al poble. Una bona part però del clergat, qe ocupava els llocs de més influència, volien que les misses es celebressin en castellà i interpretaren que la"llengua vernacla" era la castellana, usada a la major part del país, i així ho feren entendre al Bisbe vell i ja decrèpit. En aquesta situació, el Sr Salord va agafar la ploma i escriví uns articles al Diari on explicava magistralment el que  s`entenia per llengua vernacla i el que el Concili determinava, segons una interpretació científica. Tot quedà molt clar i els seus arguments eren il·lustratius  i contundents. El Bisbe i la seva camarilla no acceptaven lliçons de ningú i li prohibiren de seguir publicant res sobre aquesta qüestió d’interpretació lingüística.  El Sr Salord callà per sempre més i els seus escrits quedaren a l’hemeroteca del Diari de Menorca com un testimoni de lucidesa i de mestratge i són a la base de la interpretació que més endavant es feu de la qüestió.