TRES MOMENTS DE CANVI A L’ESGLÉSIA

L’amic Ramon Bastardes va voler que li contés la meva experiència viscuda a l’església de Menorca en aquells moment de canvi. És bo de fer equivocar-se quan un analitza l’església. Tenc l’experiència d'haver viscut tres moments molt diferents

1 La infantesa: Fill d’una mare devota i de dretes i d’un pare republicà, vaig viure el debat político- religiós, a la taula de casa.

El meu germà gran va ser enviat,amb molt de cost i poc profit, primer a l’escola dels germans de la Salle de Maó i més tard als salesians de Ciutadella perquè l’escola del poble s’havia declarat laica i n’havien tret el Santcrist.

A la sagristia de l’església, on era escolanet de ben petit, escoltava esfereït i amb el cor estret els sermons d’un capellà bel·ligerant, que volia morir màrtir, fos com fos. Bernanós diu que” l’home religiós que vol morir màrtir és tan flac com ho és un soldat que pretén morir abans d’executar les ordres del seu general”.

Sentia una gran admiració per aquell sacerdot, que era el meu ídol però aquella exaltació martirial pertorbava la meva infantesa i no em permetia de ser com els altres al·lots, especialment els republicans, quexalaven i es divertien, amb una cara ben distesa i celebraven els carnavals i les festes del carrer amb una gran eufòria.

El Sr. Rector,per altra banda, tot ho explicava a la trona amb prou dramatisme, cada diumenge. No sé ben bé encara el que va passar amb els miners d’Astúries, sobre l’any 1934, però recordo el sermó, “La revolta d’aquests miners rebels encara no sabem com acabarà perquè ara la part militar s’ho ha pres per la seva mà i podria molt ben esser que a tots els tallessin el coll”.

Tot allò va acabar molt malament i més val no recordar-ho. Així i tot, he de dir que els anys de la guerra foren els millors per a mi, humanament parlant .L’escola era molt divertida, allí ens trobàvem junts nois i noies i uns i altres sense enfrontaments: El mestre, un senyor de Maó,prou divertit, dirigia una escola activa i distesa. Al carrer jugàvem tots junts i per a nosaltres no hi havia guerra.

Després tot tornà a ser molt diferent. Els guanyadors van tenir molts anys de benestar i de fer el que van voler però a mi, que era dels seus, sociològicament, em donaren una infantesa i una adolescència reprimides i sense gaire joia, tan al meu poble on tots, de cop,havíem tornat militars, vestits de falangistes i fent instrucció diària, com al seminari, on tot era molt trist i passàrem molta gana.

2 etapa: El Concili i la transició democràtica. Ens havien tret una llosa de damunt i amb la mà ja tocàvem la utopia. Era només qüestió de temps, pensàvem, L’esperança era ferma. L’església ja no era tan un poder sinó el poble de Déu i del poble els preferits eren els pobres. Semblava que era un somni i que per fi l’evangeli havia trobat el seu lloc preferent i definitiu.La guerra contra la novetat del Concili va ser llarga i sorda fins que ens vam adonar un bon dia, que la Institució havia tornat a guanyar sobre l’evangeli i que les coses eren, altra vegada, com havien estat sempre.

3 Etapa: La postmodernitat La gent d’avui dia no necessita ningú per sentir-se salvat. Té de tot, gasta i compra i no deixa que ningú pertorbi la seva consciència.Sembla que ja ho sabien que l’església no dona tant de si com nosaltres n’esperàvem.No són contra l’església, no van a missa perquè no els fa falta i no té cap atractiu però tampoc no els fa res anar-hi ocasionalmentMolt bé el laïcisme de la societat però no tot s’acaba aquí.És el naufragi? Hem perdut els papers i l’avenir?També Israel quan veien les derrotes i la humiliació del poble de Déu, gemegaven i tenien la sensació que Déu els havia abandonat:”Allunya de nosaltres l’aflicció i el sofriment i siguis tu només el nostre Déu”Jesús, en canvi, que vivia la mateixa situació que els altres,deia a tothom, “El Regne de Déu ja ha arribat,”ja és aquí, malgrat les aparences.La prova i la vacil·lació ens ha fet cercar unes muralles més segures Ja ens fatiga parlar sempre del Papa i dels bisbes. La conversió personal, la lectura de l’Evangeli i l’aproximació als germans, ens obren altres perspectives de present i no sols de futur “Déu ja és aquí”no cal esperar temps millors tot i que el present sigui confús i sembli que s’enfonsi les nostres velles seguretats “.Els cecs hi veuen, es coixos caminen i els pobres són evangelitzats”Jesús animava els seus paisans de Galilea. El Regne de Déu no ve d’una manera espectacular. “Mirau que és aquí”. Cal aprendre l’estil de la seva presència, no únicament en el nostre cor sinó arreu com una força alliberadora, humil però eficaç i a l’abast de tots els que l’acullen amb fe. “Senyor feu créixer la nostra fe.”