En Llorenç nasqué l’any 1927 i no va tenir mai la sort de veure el bisbe Torres. Prou greu que li sap. Pel que sembla era un sant homo, que mai no creava conflictes. No és gaire corrent que no es contin anècdotes negatives d’un bisbe i dels seus enfrontaments amb els seus preveres més conflictius. Del bisbe Torres, excepcionalment, mai no en sentireu a dir res de negatiu. Regia la diòcesi amb esperit de concòrdia. Al palau convivia amb dos sacerdots, vinguts de Eivissa, que també van viure sempre en concòrdia amb els sacerdots de la diòcesi, Es deien D. Mariano i El Sr. Planells, Canonges.
A Eivissa havia col·laborat amb l'Arxiduc Salvador. Les prescripcions de Roma es rebien amb calma. El motu propi de St Pius X, tan autoritari i conflictiu, pel que fa a la música gregoriana i la música sagrada, aquí no va tenir ressò fins a finals dels anys vint amb l’arribada del bisbe coadjutor, Mons. Cardona, també d’Eivissa però, a l’enrevés dels seus esmentats compatriotes, no tardà en demostrar-se conflictiu.
El Bisbe Torres feia temps que havia tornat cec. Es movia a dins el palau agafat a unes cordes que li feien de guia
En el camp de la pastoral i la litúrgic el suplia, amb gran eficàcia, el SR Joan Sampol de Palós. Un Vicari General de llarga durada i de tota confiança i fidelitat.
El bisbe Torres morí a l'hospital de Ciutadella, el 31.de gener de 1939, poc abans d'acabar-se la guerra civil.
MONS, ANTONI CARDONA. COADJUTOR: EL CANT GREGORIÀ
Mons Cardona aviat va fer venir uns monjos de Monteserrat que es barallaren amb els canonges i amb les monges de cor per aprendre unes noves melodies, en gregorià, que havien de suspendre el cant pla, tant reconegut.
Al seminari, un professor, Antoni Pons, ben iniciat pels monjos, va formar, aviat, una schola cantorum i un bon grup d’entusiastes cantors de les noves músiques, que va tenir un moment de gran entusiasme, no tan llarg com la seva pròpia vida. El Sr. Michel Casesnoves, que en va ser un gran cantor i un dels millors del grup d’aprenents entusiastes i soxantre de la Catedral, a la seva mort tardana, ja no va tenir successor en el cant gregorià. El Concili va recomanar de deixar aquestes melodies, tan antigues i difícils de cantar pel poble , perquè es cantessin als monestirs i a les catedrals. El cant gragorià aviat fou deixat de banda per altres cants i composicions contemporànies, generalment de poca qualitat, al menys al començament, però ben adequats pel cant del poble
LA POLÍTICA
Aquí no s’havia parlat de política fins ara, que a Mons Antoni li romperen el bastó episcopal, a un taula d’eleccions. Al Coadjutor no li agradava ni la república, ni la democràcia. Animava al seus deixebles a ser imitadors del P. Pro, màrtir de la revolució mexicana. A la butxaca tots els seminaristes portaven una estampa del gran model a imitar. El P. Huguet mostrà, un bon dia, a sa mare l’estampeta i li preguntà si no li agradaria de tenir un fill màrtir com el Pare Pro?. Poc temps després mostrà també l’estampa del màrtir i cridà viva “Cristo Rei”, tot a l’hora, a la cara del seu botxí exaltat i borratxo. Així morí, a Menorca, el primer màrtir d’una revolució absurda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada