L’AMISTAT AMB ANTONI MOLL CAMPS

Vaig conèixer n’Antoni Moll, a Migjorn, quan érem infants, durant i després de la guerra d’Espanya.

Essent escolanet de la parròquia estava avesat a veure la seva àvia, la sra. Nina, viuda del doctor Camps, i les dues filles que sempre l’acompanyaven a missa,  Lola i Paca. A més a més, la seva àvia havia estat la meva padrina de confirmació, en un dia solemne que va venir a la parròquia el bisbe Coadjutor, Dr. Cardona, a confirmar tots els infants.

Altrament no hi havia hagut cap relació mai amb aquesta família fins que en Toni, un dels nets majors del Dr. Camps, fill de n’Esperança i d’en Joan Moll va començar a venir a passar llargues temporades a ca l’àvia, a Migjorn. Anava ben vestit com un al·lot de  ciutat, amb les sabates ben posades del matí fins al vespre i passava el dia llegint i fullejant revistes i llibres en aquella casa gran de ca`l doctor, plena de llibres i de qualsevol saber. Ell s’hi entretenia prou bé tot sol i no necessitava ningú, contra el parer de sa tia Lola, que li cercava un company. En Toni tenia una vaga memòria del seu avi, el Dr. Camps, que el portava als braços i li feia amorosies El Dr. Morí l’any 1928.

Jo, en canvi, era un al·lot de poble, que havia estat escolanet abans de la guerra, i anava calçat amb espardenyes i vestit amb uns calçons, ben segur, apedaçats. Fora d’escola, passava el dia, jugant al carrer amb els al·lots d’allà dalt, sense cap contacte amb els d’allà baix, on vivia la família del doctor. A casa no hi havia més que un llibre, el Nou Testament, que la mare fullejava de tan en tan, i la meva enciclopèdia d’anar a escola. Encara no sé per què la Sra. Lola, quan volia trobar

un company pel seu nebot, intel·lectual i solitari, va pensar amb mi, un noi no gaire escolaritzat i poc entrenat en la lectura i en la cultura. Tal volta perquè jo havia estat escolanet i això l’inspirava confiança, malgrat les meves traces. Li ho agraeixo molt.

En la meva primera visita al nou amic, assegut a un sofà d’una sala gran de cal doctor, on l’àvia restava també asseguda tot el dia i la tia Lola teixia, sense parar,  peces de punt per a fer jerseis i bufandes, davant una xemeneia eternament apagada.

Vora el sofà, on seia, em cridava l’atenció la reproducció d’un quadre de “Juana la loca”, segons deien, i un rellotge, d’on sortia, de tan en tan, un cucut que cantava l’hora, quan tocava.

El pati immens i l’hort aviat foren el principal atractiu del nou visitant i la figuera enorme, que oferia una ombra contundent i gran com una catedral. En Toni passava llargues estones llegint, enfilat ben amunt a la branca més alta, entre el cel i la terra. Jo m’entretenia, en canvi, a ras de terra, amb els ocells i jugant, com sabia, en un ambient no gens hostil i ben conegut.

Més tard vingueren els porxos, un gran museu de pedres

velles i d’ossos de mort, recollits pel vell doctor i de

cranis, un d’ells amb un gran forat redó al cap, que  en deien la trepanació. Un paradís per passar una llarga estona, girant i regirant amb molt d’esment. En els porxos tampoc no hi faltaven munts de velles revistes i de lectures entretingudes, que jo només havia de repassar sota el guiatge d’un gran expert, que coneixia els punts més divertits.

Un dia sonà, de cop, un piano i també els arpegis duna veu vigorosa i extraordinàriament bella. D’aquell piano vaig sentir les músiques més belles de la meva adolescència, les que després he tornat a sentir en els grans concerts però mai amb un esclat semblant com la primera vegada.” El clar de lluna, la patètica, la inacabada de  Beethoven i valsos abundosos de Chopin.” Amb raó el doctor, pare dolorit, per la coixesa de la seva filla, solia dir “ Mª Dolors és Dolors de conformació i l’alegria de  la casa”. En efecte la casa ressonava tota, quan Na Lola es posava al piano i cantava, sabies que escoltaves un petit tast del que un espera sentir a la glòria.

Aquest primer i inesperat contacte amb Antoni Moll i la seva família a Migjorn, s’inicià al començament de la guerra, quan ell tindria deu anys i jo un manco. En Llorenç sabia servir missa i respondre, amb llatí, totes les preguntes i respostes ben enrevessades de la celebració però En Toni, tan jovenet, sabia dir i llegir tota la missa en un missalet de butxaca, amb tots els ets i uts. La Sra. Lola acabava de fer el llit de l’habitació d’en Toni, on ell celebrava la missa amb la sorpresa d’en Llorenç, que no sabia si allò anava prou de veritat i, si a l’hora d’alçar Déu, havia d’agenollar-se o no. Aquesta vegada, la Sra. Lola devia veure que jo no era un al·lot prou espavilat per acompanyar el seu nebot i va fer un somriure comprensiu.

Puc ben assegurar, que ben acabats els llargs estudis del seminari, jo encara no sabia dir missa amb tanta precisió, ni resar el rosari amb tots els misteris i les lletanies, com ho feia ell,  cada dia, en aquell temps.

La nombrosa fillada de Can Moll, a Ciutadella, no anava al col·legi durant la guerra per turment de la Sra. Esperança, mare dolça i pacient i la seva criada, na Teresa, que havien de tenir ànsia tot el dia de vuit infants i dels cosinets, que venien de la farmàcia a fer-los companyia. L’àvia i la tia Mònica, una monja saberuda, exclaustrada, per la guerra, del convent de Sta. Clara i acollida a la casa, es cuidarien de les classes i de demanar-los compte de les lliçons de cada dia.

No sé que podria ensenyar-li de nou, Sor Mònica, al major dels seus alumnes, que encara tendre, ja havia llegit l’Atlàntida i els versos espirituals de Mn. Jacint Verdaguer, Blanquerna de Ramon Llull, i començava a conèixer a fons la gramàtica,  la mètrica i l’accent dels versos llatins a cal Sr. Michel.

En Toni i els seus germans aprengueren moltes coses, ells tot  sols, a la  gran sala de la casa, on hi havia la immensa biblioteca dels Moll, que, a poc a poc,  regiraren tota, de cap a peus. Sabien qui era Marx i Heguel, coneixien el comunisme i el protestantisme, Hitler i Mussolini, aquest també el coneixia jo, a través de la seva relació amb el Negus, l’ídol del TBO del meu temps. Parlaven de tot com la gent gran i res no els venia de nou.

A la biblioteca, sempre posada al dia pel seu pare, tampoc no hi faltava un “pickup” d’alta fidelitat, una mica tronat, que En Xavier feia rodar,  amb el seu dit màgic, mil vegades millor  que el corrent elèctric. Els discos eren de música molt variada, des de la clàssica més selecta, al gregorià, l’òpera, la sarsuela i també alguna cançó de moda. De ben joves, ja havien escoltat les simfonies de Beethoven, coneixien els corals de Bach i també Cavalleria rusticana i la cantussaven. Tenien una gran erudició musical i, quan escoltaven la radio, detectaven, al vol, si la música que sonava era  de Brahms o de Mozart. En aquella sala de dalt, on ningú no els controlava, es culturitzaven ells tot sols i aconseguiren un ample nivell de coneixements autodidactes, no gens corrents entre els adolescents del seu temps. Sabien dels tancs de guerra i dels avions. En Toni creia tenir prou informació sobre els avions per volar. Recollí uns dels caixons més grossos, que trobà i el posà en el lloc més elevat de l’impremta, sobre el taulell més alt i començà a equipar el seu enginy per volar i, quan es creia tenir-ho tot ben a punt, pujà al taulell, es ficà dins l’avió caixó, amb molt d’esforç donà una empenta i el seu enginy tombà de dalt a baix del taulell. Plorà de bon gust, no pel mal que tenia sinó perquè el seu enginy no havia volat, tan segur que n’estava. 

Aquella escola autodidacta de la sala gran, quan arribà el bon temps i s’acabà la guerra, començà a donar fruits: un frare franciscà, gran coneixedor dels escrits de Ramon Llull, un capellà poeta i llatinista professor d’universitat i escriptor molt valorat i un altre capellà teòleg estudiós i empedreït, un metge investigador de gran reconeixement i un  impressor, tots producte de l’escola de la guerra  i de la investigació perseverant d’un equip de valuosos  estudiants de la biblioteca de Can Moll.

LA LLENGUA DELS MENORQUINS

Jo vaig néixer només quinze anys més tard de la petita explosió cultural dels anys deu a Migjorn i puc assegurar que no va ser gens bo de fer de trobar  estelles d’aquell esclat en el poble del meu temps . Havia passat el terratrèmol de Primo de Rivera i els joves de la recerca cultural d’abans ja eren uns altres, desenganyats i addictes d’un radicalisme que es nodria a l’escola i d’uns mestres ben ensinistrats.

A la llar, l’etern sac de farina blanca al costat de la pastera era el testimoni d’uns jornals molt endarrerits i mal pagats, un sac de blat a la sega, un any després de la sembradura i dels avatars de l’anyada, ben reivindicats en altre temps i ara ben consentits, d’on la mare extreia tot el nodriment de la família, ara un pessic de farina pel menjar blanc, ara un altre per l’hada odiada, o per  les sopes de llet del sopar, o l’arròs de la terra i el pa de cada dia. L’actual recessió ens fa recordar una altra, més antigua, de le l’any 1929 Tampoc no vaig conèixer treva en la misèria cultural del meu temps i ningú no em va parlar mai d’uns valors perduts i enyorats, ni la família, ni l’escola, ni l’església, ni el seminari, només vaig trobar viu aquest llavat amb la família del Dr. Camps la família d’en Toni, el company que m’havia tocat per sort. Puc assegurar que durant la meva infantesa no em va coure gaire mai la marginació injusta de la nostra llengua. Vaig començar anant a la malvista escola laica del meu poble d’on no vaig aprendre res dolent, tot i que  havia començat a llegir en castellà. Després arribà l’escola de la guerra, mixta, amable i sense el punter amenaçador. El mestre parlava la nostra llengua tot el dia però  només escrivia  en castellà.

L’escola de la post guerra ens deixà el record de l’uniforme falangista, la instrucció militar, uno dos tres, paso adelante paso atràs, i els himnes marcials així com també la seva cara adusta i exigent. “No hables el polaco, habla el esanyol”.

De l’escola del seminari no en tenc un record gaire millor, els professors també eren uns gran addictes al castellà i, fora de classe i tot, es feien saludar en espanyol.

Aquell dia havíem arribat al seminari una trentena d’al·lots, acompanyats del rector de cada poble. L’examen d’ingrés d’aquell any ens declarà a tots no aptes perquè, a l’escola de la guerra, deien, no havíem après prou castellà. Aquest no va ser el cas d’En Toni

Ma mare i jo ens escrivíem una petita carta cada setmana en castellà. Als amics provava d’escriure’ls en pla i no ens enteníem. Ningú no m’havia donat raó de tantes anomalies, ni a l’escola, ni a la família, fins que en ocasió  d’una gran peregrinació al Toro, per entronitzar la Mare-de-Déu, després de la guerra, les noves autoritats no donaren permís per a publicar uns fulls amb l’himne de Moreneta Menorquina  perquè tothom pogués cantar-lo a l’uníson. Un company, que tal volta coneixereu, molest per aquesta decisió governamental, va dir-me a cau d’orella: Franco no deu ser tan bo com diuen si no deixa publicar l’himne de la Mare-de-Déu del Toro. És només un petit tast d’una dissidència que, amb el temps, anirà creixent.

En les llargues estades estiuenques, al meu poble, vaig iniciar-me en la lectura, gràcies a la família d’en Toni Moll que sempre m’oferien bones lectures, que anaven i venien de casa meva  a la biblioteca del Dr, amb un rigorós control d’entrades i sortides. Un bon dia, amable i generosa, Na  Lola sortí del despatx  patern amb un manat davall el braç, d’un antic periòdic, ben lligat i ben cosit, que es deia Llum nova, que em deixà portar a casa uns quans dies per llegir-lo amb calma.

Ara llegia be en català, sense dificultats, gràcies a l’aprenentatge de cal Doctor. En Toni i els germans Moll sabien escriure en català, amb tota naturalitat, des del naixement. Jo, en canvi, estava embarrat amb l’ortografia. Un llibret de Borja Moll sobre ortografia em queia sempre de les mans  fins que una promoció d’escriptura en català de Lo Rat penat de València va obrir una mica el camí.

Tots coneixem la trajectòria de la família del Dr. Camps, l’Esperança una  mare amable de tants fills, que més a més de la feina de casa, també sabia asseure’s al piano i alegrar la llar cantant i resant tots junts.

El món dóna voltes, i s’ha fet l’hora d’acabar. D’altres explicaran la resta molt millor. Jo li estic molt agraït de la meva oportunitat, no gaire merescuda, d’haver estat l’amic de bon començament i que encara dura.