No sé que ho fa que mai no cau malament, entre els benpensants de l’església, sentir contar historietes negatives dels sacerdots, sobre tot dels que treballen en els llocs més compromesos i de més perill. La prioritat és sempre a favor de la llei i les normes sobre el comprimís i les persones.
La rumorologia anticlerical, sovint té el recolzament del poder eclesiàstic i de la Cúria romana, com si el col·lectiu de sacerdots d’una certa edat sigui una incomoditat permanent per a l’església, ara perquè són capellans obrers, ara perquè estan tan compromesos amb els pobres que semblen comunistes, ara per la teologia de l’alliberació, ara per ser massa adeptes al Concili, o pederastes, com si ho fossin tots.
És digne d’observar com els atemptats i els assassinats de sacerdots al Salvador o arreu d’Amèrica Llatina per l’extrema dreta internacional no acostumin a produir una gran commoció a l’occident, com si aquests no fossin els nostres màrtirs i els nostres sacerdots. Diríeu que entre nosaltres, hi hauria un desacord irremeiable, entre sacerdots nomenats progressistes i els sacerdots conservadors que no es resoldrà, segons diuen, fins que un nova generació de sacerdots nous, que ara es promociona i se la veu arreu amb la matrícula blanca a la boca fent professió de poca fidelitat al Concili i de restauradors d’una pastoral vella, assumida pels grups més ultres i poderosos que ara manen a Roma, com els “cruzados” o els “quicos”…, no ocupin tot l’espai clerical.
Així es pot entendre que una multitud de dues mil persones, entre ells molts cardenals i bisbes, escoltessin impassibles i sense pipelleig, aquesta andanada del Papa contra un grup important de sacerdots austríacs, que segons diuen, convocaria els companys a la desobediència i a negar-se a repetir tantes vegades, com se’ls demanin, la missa del diumenge, per manca de personal i per la passivitat de l’església a fer-se càrrec d’un problema que és seu, com trobar nous camins d’ordenació de sacerdots entre els casats i també entre les dones. La línea roja que no s’havia de trepitjar. Davant tanta gosadia, els que manen han trobat que era millor trencar i desqualificar aquests opositors que cercar acords pacíficament.
La coincidència en l’edat del Papa, 85 anys. La perseverança en la lectura dels seus nombrosos escrits i el reconeixement de la seva saviesa no em feien esperar l’exabrupte del dia d’avui a l’homilia de la missa crismal a Roma. Ja sé que els pares, que estimen, també fan plorar alguna vegada. A mi m’ha tocat de plorar en aquesta ocasió i l’alegria, que genera la Pasqua, s’ha vist ben pertorbada en aquest dijous sant.
No puc dir que no m’identifiqui amb aquest important grup de sacerdots austríacs, que plantegen al Papa la necessitat d’algunes reformes a l’església, perquè més gent pugui accedir al sacerdoci, en la present situació de manca de vocacions. Ells no poden donar abast i tampoc no els toca a ells resoldre, a la seva edat i amb la seva fatiga, un problema que no és seu sinó de l’església tota. Donen un cop de puny sobre la taula, no com un senyal de rebel·lia, sinó per posar en evidència la urgència d’un problema, que es podreix sense buscar-li mai una solució satisfactòria.
No estaria d’acord, val a dir-ho, amb els companys austríacs, si es confirma una convocatòria de rebel·lia i de desobediència i tampoc amb el suggeriment de solucions concretes. A mi em basta la denuncia d’un fet molt real i demanar a la jerarquia que prenguin una iniciativa legislativa, ells que poden, que ens tregui d’aquest impàs. Sense voler portar-los per la maneta, a una determinada resposta, em sembla que l’ordenació de sacerdots casats no és una proposta gens exagerada, que mereixi tan gran refús .
Trobo que el Papa, en la seva desmesura, ha perdut els papers i ha tancat totes les portes al diàleg sobre una qüestió tan important. Ja ha passat l’hora dels grans esbroncs a l’església, on algú només és bo i l’altre permanentment dolent. Hem de Superar-nos tots a nosaltres mateixos, diu el Papa.
En el llibre dels Fets dels apòstols. Quan l’església es trobava en una situació semblant, de manca de personal, els apòstols es reuniren i junts, sense desqualificacions, buscaren una solució, entre dos candidats, escolliren Maties per ocupar el lloc vacant, sense preguntar-se si era casat o no. Conduïts només pel bon discerniment que dóna la pregària
Accepto tots els bons consells sobre la radicalitat de l’obediència, les conveniències personals, el dinamisme de l’esperança i tants d’altres valors, vesats generosament en l’homilia. Valen per a tots i mai només per castigar els excessos dels altres i molt manco per deixar, una vegada més, tancada una qüestió massa temps oberta. Llegint i rellegint la seva homilia, San Pare, hi veig arreu també la seva bondat i les bones propostes, que no puc menys d’agrair. Sabrem esperar, tot pregant i demanant, una mica més de rapidesa en les solucions tan desitjades, que l’edat dels que manen podria contenir.
Punts de canvi personal:
- He viscut a l’església temps més amables i fins estèticament millors que aquest Havia vist tocar amb les mans la utopia.
- Ara som vell i la vida a l’església és tensa, de poca esperança i trista.
- Vull viure i morir a l’església i adaptar-me a la nova situació. Tothom qui cerca conèixer i estimar Jesús és església i forma part de la meva caritat.
- Els apòstols, quan es queixaven que tenien competència en el seu camp d’acció apostòlica, tenen una resposta clara de Jesús, si fan signes i miracles són dels nostres i no competidors.
- No tenc cap dret exclusiu, tots els que vindran de nou, també els del collet blanc, seran benvinguts.
- No és passotisme, també exposaré els meus punts de vista, mentre respecto els dels altres a dins una església gran, immensament gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada