La situació política durant el franquisme era irrespirable, Quan vaig fer l’experiència i conèixer com es vivia en llibertat política a l’estranger, només somniava en viatjar i tenir una feina a fora. Vaig comprometre’m amb un projecte de pastoral amb els immigrants espanyols a Suïssa però el bisbe m’ho impedí. Quan tornava de fora, just arribant a la frontera, sentia que la meva gorja s’estrenyia i tenia una sensació d’ofec, no és mentida.
Vaig tenir la sort de passar una llarga temporada a Lió (France) amb els sacerdots del Prado. Tot i la vida tan austera que portaven, vaig passar un bon temps de respir i també de serenor i de canvi.
A la parròquia de St. Esteve, insistíem sempre en la necessitat de l’engatjament, el compromís temporal dels cristians. Ben aviat, molta gent es va identificar i la parròquia donava cobertura, durant les llargues nits, als qui es reunien i clamaven pel canvi i per la llibertat.
Aviat fórem acusats de comunistes i ens sentíem prou vigilats i morts de por. En els freqüents estats d’excepció, em tocava fer la corresponent purga de la biblioteca, cremar els llibres comprometedors i privar-me de la bibliografia, de comunicacions i de les revistes, que més estimava i que, avui, tindrien un gran valor. Sempre teníem l'amenaça d'un registre.
Sempre hi havia qui es molestava de sentir cap referència crítica al règim, en els nostres sermons i havies d’anar molt alertat de no ferir susceptibilitats i distanciar-te d’un a d’altre. Una vegada vaig veure que es desmaiava un senyor cubà i el treien de la capella amb gran enrenou, durant el meu sermó. Després vaig saber que l’havia afectat molt que hagués fet una referència a una cita del Che Guevara
Així es preparà la democràcia, amb prou perills i sofriment i, quan arribà la llibertat, molts dels nostres militants, desenganyats de l’església, es dedicaren, a ple temps, a la política i deixàrem de veure’ls a la parròquia. Havíem de pagar el preu de la nostra insistència en el compromís?. Al cap i a la fi, l’església és un mitjà i no un compromís absorbent, si no és en algun cas.
Massa sovint la catequesi i les altres activitats que es proposen a l’església són tan acaparadores, que fan insensibles i inhàbils els nostres militants per a la política i l’activitat temporal.
Si bé és veritat que en aquell moment hi hagué una gran afluència dels nostres militants als partits d’esquerra, avui la militància d’esquerres és minsa entre la gent d’església, mentre l’església congrega molta gent valuosa, dedicada en exclusiva, a la catequesi i a altres activitats parroquials, que estarien molt bé si no fossin tan excloents. La dreta, en canvi, que havia tingut sempre el poder, no hi renuncia i és molt mobilitzada a favor de les revindicacions dels bisbes més conservadors contra el laïcisme o d’altres propostes i de la intromissió de l’església en el poder civil.
Avui dia, els militants de l’església local, prou marcada per l’Opus Dei, són també molts dependents dels nou predicadors i de les noves consignes, ultra conservadores i integristes que provenen de València i d’arreu
Malgrat els canvis que s’havien produïts en els anys del postconcili i el progrés que havia fet l’església illenca, avui la involució és servida. Hi ha un procés creixent de restauració i d’enyorament de la sotana, de les casulles aguitarrades i de les cerimònies d’abans del Concili que sorprèn Els vells propagandistes catòlics han sortit del forat i a través de la COPE parlen d’un estat nou on es valorin només els valors cristians i els postulats de la dreta. Una mena de “Tea party”, on no hi ha lloc per a l’esquerra. Res més sembla que la democràcia, que tenim, no els vagi bé a molts sectors religiosos, que es trobaven tan a gust amb el franquisme i mai no obriren la boca per a censurar cap ni un dels incomptables abusos del sistema totalitari. No volen que es parli de la memòria històrica, ells que, cada setmana, canonitzen un dels morts de la guerra, amb mèrits prou reconeguts, val adir-ho, però els mèrits dels altres, que moriren per una causa justa, hauran de ser soterrats i oblidats per sempre?
No fa gaire que sentia un bisbe gloriar-se de la gran participació de l’església en el moment de la transició. Tant que sí però els bisbes d’ara no hi eren. On són els Tarancón i els bisbes generosos de la transició? Avui només veiem la cara agra de Mons Rouco i de les seves incomptables còpies.
A la Cúria romana, després de la mort de Pau VI, la involució sembla també ben servida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada