CAPÍTOL I
Ja sé que un home d'església ha de parlar sempre amb respecte dels bisbes . Així penso fer-ho tot i que hauré d'escriure alguns punts crítics d'algun dels personatges que nomenaré en aquesta petita crònica. Que sigui en servei de la veritat i no en perjudici de ningú. Es suposa que els bisbes són persones de bona fe, així ho penso però també poden equivocar-se, com puc equivocar-me jo mateix en el judici històric, que en faci. Dic històric perquè és en el context històric que s'han de valorar les apreciacions que en faci.
El bisbe Cardona fou acomiadat i nomenat bisbe d’Eivissa com a conseqüència d’una inspecció pontifícia i Mons Bartomeu Pasqual, fins ara rector del seminari de Mallorca, fou elegit coadjutor de Menorca, abans de la guerra. El nou bisbe no es féu present a la diòcesi fins ben acabada la guerra, quan el bisbe titular acabava de morir i ell ja havia estat confirmat com bisbe en propietat “Surgamus et aedificemus” fou el seu crit de guerra a la seva arribada, l’any 1939. Com el Bisbe Torres, ell també arribà acompanyat de capellans mallorquins: D. Mateu Bosch, Vicari, D. Joan Jaume i D. Antoni Fiol, capellà d’honor. Tots ells foren nomenats canonges en poc temps. Pel que sembla, els mallorquins, nou arribats, no tenien gaire bon concepte ni de l’església, ni del clergat de Menorca. Dels seminaristes el bisbe solia dir, en privat, en tenc ”pocs, curts i malalts”.
Amb una sentència semblant, així de pessimista, deurien definir-se, en el secret de l’equip episcopal, així el cabildo, com el professorat del seminari, que, segons ells, no sabia llatí, i el clergat de les parròquies que no s’entenia ni amb el gregorià, ni en l’A. C., les exigències apostòliques del seu temps. Res a veure amb Mallorca, i els seus canonges de prestigi i una herència patrimonial conservada ben sencera, durant la revolució. La guerra, a Mallorca, matava, els altres i deixava intacte el prestigi i el patrimoni d’una Institució de gran renom, l’Església.
Difícil doncs la feina de la restauració per més que se li atorgarien una quarantena d’anys per portar-la a terme a cops i barrades.
El nou bisbe era una savi, un gran estudiós de les Sagrades Escriptures. Feu la reforma de la catedral més ben pensada, ell que acompanyà el bisbe Campins en l’agosarada reforma de la Seu mallorquina per Gaudí. El cor dels canonges és tret del mig de la nau i l’altar posat de cara al poble, entre la seu episcopal i el poble en un temps de gran debat sobre la qüestió. La Catedral hauria merescut els millors elogis si a un bisbe tan lúcid l’hagués acompanyat l’arquitecte Joan Rubió, escollit de bon començament i que, en mala hora, fou acomiadat i substituït per altra gent manyosa però sense coneixements ni sensibilitat artística.
LA NOVA RESTAURACIÓ DE L’ANY 2.000
Els anys 2000, la Catedral fou, altra vegada restaurada i netejada de tota deixa del menyspreat bisbe, en temps d’abundoses subvencions estatals, i de poca sensibilitat religiosa i litúrgica. L’arquitecte Petchen, que es confessa no creient, ha netejat, a fons, les voltes i les parets de la nau i tot arreu. Diu que, de la catedral només li agrada el gòtic i no ha deixat cap altre rastre del passat. Amb totes les benediccions del bisbe Piris, un personatge més coratjós que ben informat, i la col·laboració d’un cabildo, que ha optat per no pensar gaire, han deixat la catedral neta com un llambre, sense trona i també buida de culte i de devots, sense cap record d’altres temps on la Catedral havia tingut una vida abundant. La Catedral dels 2000 em sembla talment la nostra església menorquina del present , que esborra el passat i no planta res de nou a canvi. Només sap que més val no recordar-se del Concili, ni dels seus malaurats entusiastes seguidors a Menorca i restaurar l’església polaca, preconciliar i anticomunista, així com també valenciana com garantia del més idèntic conservadorisme i integrisme. Fou també el bisbe Piris que obrí el camí a l'Opus Dei a la Ciutat episcopal.
El moviment litúrgic, que començà a Bèlgica i també a Alemanya, de l’Europa lliure que envejàvem, va tenir aquí també la seva ressonància, una mica tardana, entre els estudiants de teologia i els joves sacerdots dels anys cinquanta. La revista “Maison Dieu”, la relació amb Monserrat i les notícies que ens arribaven d’Europa a través de la revista “Informations Catholiques” així com també els nombrosos llibres que rebíem d’autors moderns i agoserats, eren les principals referències dels joves estudiosos de la litúrgia.
Al Seminari la pràctica devocional i privada heretades, evolucionà cap a una espiritualitat litúrgica, connectada amb la pregària pública de l’església, que fos entenedora i ben participada.
Un petit incident ens demostrà però que no podíem excedir-nos. En un acte vocacional organitzat a la capella del seminari, els tres superiors d’aquell moment prepararem junts la missa, que seria de cara al poble, les lectures serien en llatí, com era prescrit, i es llegirien també en català. La comunió es donaria en les dues espècies i a la mà.
Tot va sortir molt bé fins que algú informà el bisbe. La reacció va ser terrible. El Bisbe cridà els dos prefectes que acompanyaven el celebrant, que era jo, els feu firmar una denúncia que acabà amb un expedient pel qual jo era acomiadat de la meva destinació al seminari. Tot molt dramàtic, amb un gran menyspreu per a mi, sense escoltar-me, ni rebre’m en audiència. La sortida hauria de ser ràpida i fora de l’àmbit del seminari.
Segurament que el bisbe tenia raó però no haguera anat malament una mica més de caritat.
Jo ho vaig passar molt malament i vaig perdre el meu lloc dins la comunitat per molt de temps.
MONS SR. MIQUEL MONCADAS
A la segona meitat dels setanta és nomenat, a la fi, el tan esperat bisbe jove, després de dos llargs episcopats d’una trentena anys, cadascun. L’episcopat del bisbe Pasqual fou especialment esgotador. El nostre bisbe absent del Concili i empès a la resistència per alguns dels seus assessors, morí entre el sí i el no, deixant una gran porta oberta a l’esperança.
Es suposava que el nou bisbe entraria muntat sobre un cavall blanc, com ho havien fet tots els bisbes anteriors, però aquest era un altre moment
La primera gran sorpresa d’un bisbe remenador, que no deixà res a son indret, fou la seva entrada en una barca d’un dels seus incomptables amics rics del moviment familiar. Així tothom sabria que, d’ara en avant, per damunt dels protocols hi hauria la voluntat del bisbe jove que espereràvem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada