Ja ben acabada la segona guerra europea, el clergat francès s’adonà que l’església era lluny dels nous interessos de la gent i de la tropa que havia viscut una experiència molt dura en les dues guerres recents. Els soldats que veren morir, en el fang de les trinxeres, els seus companys, no identificaven ara les seves creences.
El país que sempre havia estat molt preferit pels Papes com una terra sempre fidel, ara, es reconeguda com “terra de missió”.
Alguns sacerdots decidiren treure’s la sotana i anar a les fàbriques i als tornalls de treball a compartir, en pla d’igualtat, i aproximar-se a una gent, que ja no veurien més a les esglésies.
La iniciativa, per més que era animada pel bisbe auxiliar de Lió, Mons Ancel, que també agafà el seu torn a una empresa, no va ser ben acollida per la Jerarquia ni tampoc pel nunci, a París, mons Roncalli, que més tard seria el Papa Joan XXIII
No vull allargar-me més sobre aquesta qüestió que om podrà trobar més ben explicada a qualsevol indret.
La iniciativa de París també va tenir el seu petit ressò a la nostra església minoricensis, sempre com una iniciativa individual d’alguns sacerdots i d’alguna religiosa, sense cap reconeixement de la Jerarquia
A la nova parròquia de St Esteve de Ciutadella, un militant es trobà, un bon dia, amb el rector assegut a la taula del despatx, a mig matí, quan tothom fa feina de debò, “Què hi fas aquí tot el dia?”. El rector no tardà gaire a asseure’s davant una prempsa, tallant peces de bijuteria. El vicari ja feia dies que treballava a la manovia de Novus al bon ritme de la productivitat.
A Maó En Joan Febrer, veient que li sobrava temps, anà també a treballar a un taller.
A Fornells, N’Enric emblanquinava les cases dels veïns o repartia botelles de butà i treballà també a la residència geriàtrica, assistint els vellets impedits.
A Mallorca unes religioses d’un Institut secular decidiren de treballar als hotels, com dones de neteja i en el seu equip s’emportaren Rosario Gner de Ciutadella, que feu el mateix a Menorca i fou un model de perseverança en el compromís.
A Ciutadella, Ll. Olives no tardà a seguir Na Rosario en el treball d’hosteleria, com recepcionista i com guia turístic, després de passar un examen i treure el carnet. Anteriorment havia intentat, sense èxit, d’acudir a l’hotel a celebrar una missa per al personal, cada diumenge. Acabà jubilant-se portant la direcció del geriàtric de Ciutadella. Vivint de la feina pròpia se’ns permetia de renunciar a la paga de l’Estat i afirmar la nostra independència de poder opressor.
Clergues sí però no tant. Compartíem la sort dels que no es decidien a compartir la nostra missa dominical, ni la nostra experiència cristiana, per més que es feien els nostres amics.
Avui no podem valorar el resultat d’aquell intent, tan personal. Déu ho sap i el temps ho dirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada