20.8.2010
Amb el Congrés el seminari rebé un nou impuls. Una fotografia del 1962 acredita que, en aquell moment, eren més de vuitanta alumnes, com no havien estat mai.
El bisbe sempre s’havia reservat el càrrec de rector, a distància, i els que conduïen la nau sobre el terreny no se’n sortien pels enfrontaments personals i per la facilitat en que arribaven les acusacions dels adversaris al palau.
Els seminaris començaven a fer crisi arreu i la institució del concili de Trento s’havia demostrat
sobradament inservible pels temps que corríem. Les culpes les pagaven sempre els gestors més que la vella institució, sempre intocable.
L’any 63, vaig entendre que no havia de seguir més com responsable i vicerector i vaig demanar un any d’excedència per malaltia, que vaig passar a Migjorn.
M’havia gastat en la lluita per la llengua i la nova litúrgia impulsada pel Concili i en les noves maneres d’organitzar el seminari amb més llibertat i més iniciativa. Un company,deslleial, em feia el buit i organitzaren un judici i una sentència per la qual jo havia de ser acomiadat
a) per autoritari, per catalanista i per liturgista exacerbat.
b) havia de menjar cada dia ciurons i mongetes dels que boten.
c) durant quinze dies havia de ser obligat a parlar només en castellà. Etc.
Tornant de l’any d’excedència vaig entendre que les coses eren madures i així ho demostrava el judici i la sentència fictícia.
És evident que els estudiants estaven farts de les meves manies litúrgico-catalanista i promovien el recanvi, segons la sentència.
El canvi no arribà però fins el juny de 1964, amb un expedient del bisbe que em condemnava per haver dit missa de cara al poble, llegit les lectures en català,després de llegir-les en llatí... La sentència era irreversible i havia d’allunyar-me aviat sense marge de temps per buscar una casa. La posada de Son Saure em cedí el porxo i allí vaig passar un estiu calorós, sol i postergat de tothom i sense opcioms.
El seminari s’ensorrà com un castell de cartes, havia arribat l’hora i ningú no n’és culpable. Així passà també a altres indrets
El nou rector, F.Anglada, no va entendre res del que passava i aviat va voler marxar, quan ja havia perdut els seminaristes del menor i no aconseguí entendre’s amb els del major. Un canvi de bisbe propicià el nomenament de Joan Melià, com el messies esperat. Les coses tampoc no anaren bé i en Miquel Anglada fou la nova esperança. El seminari es buidà del tot, quan s’ordenaren els últims seminaristes, en torn de l’any vuitanta.
LA GRAN LIQUIDACIÓ.
Començaren les grans inversions i les grans idees per a un seminari nou que substituiria la vella estructura i s’ompliria de nous estudiants.
Aquest moment encara no ha arribat i el nou seminari només acull turistes a l’estiu.
La reforma dels museus donà bona acollida a les germanes, que era l’únic que hi quedava. Les germanes franciscanes s’hostejaren còmodament fins que es cansaren d’esperar seminaristes i se’n tornaren a caseva sense feina.
Amb les obres i sense control i l’endeutament, els lladres i col•leccionistes privats expoliaren la biblioteca i es perdé, entre d’altres, una important col•lecció de monedes antigues, que ja no es tornaran a recuperar,així com tampoc els llibres preciosos si no és comprant la col•leció als hereus del bon lladre, que té encara avui les portes obertes i tots els secrets al seu abast
Ara l’esperança és València i el seminari de Moncadas. Que Déu ens ajudi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada