EL CONCILI VATICÀ II I LA LITURGIA

El Moviment litúrgic, que va començar a l’Europa lliure, que envejàvem, va tenir aquí la seva resonancia, una mica tardana, entre els estudiants de teologia i els joves sacerdots dels anys cinquanta. La revista francesa “La maison Dieu”,la relació amb Montserrat i les noticies, que arribaven d’Europa a través de “Les informacions Catholiques” així com també els llibres nous, que ens arribaven, cada dia, dels teòlegs a la moda eren uns bons referents que orientaven l’estudi i la nostra posada al dia.

Al seminari, la pràctica devocional, que heretàrem, evolucionà, a poc a poc, cap una espiritualitat litúrgica,connectada amb la pregària pública de l’església, feta més entenedora i participativa i sense obstacle de la meditació i de l’oració privada.

Un petit incident ens avisà que no podíem fer massa via en la reforma litúrgica. En un acte vocacional, fet a la capella del seminari, els tres superiors d’aquell moment, 1964, preparàrem la missa, que seria de cara al poble, les lectures es farien en català, després de llegir-les primer en llatí. La comunió es donaria a la mà.

Tot va sortir molt bé fins que algú informà el bisbe. La reacció va ser terrible. El bisbe cridà els dos prefectes, que m’acompanyaren a mi, que era el celebrant, els feu firmar una denúncia, que acabà en un expedient, pel qual jo era acomiadat d’una manera fulminant del meu càrrec del seminari. Tot molt dramàtic, sense dret a defensar-me ni de ser escoltat. La sortida hauria de ser ràpida i la meva instal·lació lluny del seminari.

Ben segur que el bisbe tenia raó però no la va administrar amb gaire caritat.

Jo ho vaig passar molt malament i vaig perdre el meu lloc a dins la comunitat de clergues per molt de temps.

El Concili Vaticà II havia recollit els fruits de la llarga recerca teològica i pastoral del Moviment litúrgic i posa en marxa una reforma a fons de la litúrgia, tal com la coneixem avui: les misses de cara al poble, en la llengua del poble i no en llatí, es revisa el missal i els textos de les lectures i es vol que l’acció litúrgica sigui una celebració, participada per tots. L’altar i l’ambó són els dos centres d’especial atenció en l’escenari, que es simplifica molt.

A Menorca, els joves pastors eren impacients i volien regenerar i posar al dia, ràpidament, les seves celebracions. Abans del Concili, tota renovació era considerada una falta greu. Vestir-se amb casulles amples, llegir les lectures en la llengua del poble, donar-se la pau, celebrar de cara al poble, tot era prohibit.

Bé es veritat que abans ja hi havia hagut algunes reformes. En els anys vint s’introduí el cant gregorià, malgrat la resistència dels canonges. Més tard s’introduïren les misses vespertines i es féu una reforma important sobre el dejuni eucarístic i també dels ritus de la Setmana Santa i la Vetlla pasqual, en temps de Pius XII.

Val a dir així mateix que, malgrat la tan desitjada reforma del Concili, no s’acaba tot en la litúrgia o en la celebració de la santa missa sota qualsevol pretext. El Concili ens aconsella d’obrir-nos a altres formes de pregària, “el cristià, cridat a l’oració comunitària, també ha de saber entrar a la seva cambra a fer oració al Pare en l’amagatall i més encara ha de fer oració sense parar. Els exercicis piadosos del poble cristià, conformes a les normes de l’església, són també molt recomanables.

Els cristins, mal que mal, sempre han ant a missa els diumenges i a altres oficis litúrgics com les vespres, els oficis de setmana santa, les matines de Nadal, l’administració dels sagraments i d’altres quan s’ha donat l’ocasió.

Sempre hi ha hagut, així mateix, a l’església, una ampla oferta d’actes piadosos, molt concorreguts i més fàcils d’assumir que la litúrgia, per a la gent no iniciada. En serien un exemple: les novenes, els rosaris i les corones, les processons, no litúrgiques, les benediccions i altres actes de pietat, ben recomanables mentre no pretenguin substituir la litúrgia terrenal que ens ajuda a tastar, aquí baix, la que es celebra al cel, la ciutat santa de Jerusalem”.

És veritat que “la litúrgia no exhaureix tota l’activitat de l’església. Per arribar a la litúrgia primer s’haurà de ser cridat a la fe i a la conversió” però, una vegada iniciats, és en les celebracions litúrgiques, on els cristians celebram l’obra de la nostra redempció i el misteri de la mort i resurrecció

de Jesucrist.

LA LITÚRGIA EN L’EDAT MODERNA.

En el concili de Trento, es reformaren els llibres litúrgics i es va reestructurar, a fons, la litúrgia tota però encara no havia arribat l’hora de la participació dels fidels: És veritat que els temples s’omplien i que a la gent no li importava de fer llargues estones mirant les llargues cerimònies i escoltant la música, molt brillant i una mica operística. El gust de cada època, la renaixença, el barroc o el romanticisme marcaven l’estètica i la sumptuositat del pietós espectacle. Les processons, que ara es volen restaurar, entre nosaltres, així com també les cerimònies litúrgiques, sovint, semblaven més operetes i actes teatrals que celebracions dels sagrats misteris.

En el s. XX començà a despertar-se l’interès per la participació dels fidels

Dos Papes hi influïren especialment, St.Pius X que introduí la comunió freqüent i el cant gregorià i Pius XII en la reforma de la vetlla pasqual i del dejuni eucarístic.

El moviment litúrgic, que s’inicià a Bélgica, com ja hem dit, abans de la gran guerra de 1914 i arribà al seu esplendor, a Europa, després de la segona guerra mundial fins al Concili.

L’ AGGIORNAMENTO

Aquesta proposta de Joan XXIII ens va commoure a tots, Era just el que necessitàvem sentir quan començàvem a sortir de la foscor del llarg túnel, on passàrem la nostra joventut, el nacional catolicisme, la dictadura i la llarga trajectòria de més de trenta anys d’un bisbe actiu que acaparava tota la iniciativa.

Era, així mateix nova i engrescadora la proposta de reconciliació amb el món del nostre temps i també amb els jueus, amb les esglésies separades, en una magnànima operació ecumènica que s’obria.

El discerniment del cristianisme de veritat, conforme a l’evangeli, diferent i barrejat amb un cristianisme, que contemporitzava amb el poder i amb els interessos econòmics. La prioritat dels pobres i el retrobaments amb l’evangeli obriren unes noves perspectives que no coneixíem i eixamplaren els cors.

Visquérem un temps de gràcia i de joia que mai no oblidarem.

Després del Concili, encara vam haver d’esperar una desena d’anys que s’acabés la dictadura, que ja es veia molt debilitada. La lectura dels documents del Concili ens portava sovint vora la il·legalitat vigent aquí.

Vingueren uns anys de forta tensió i de muntes per unes prèdiques qe no agradaven a le censura. Tot i que preteníem parlar de reconciliació i de llibertat.

NO HO HEM FET TOT BÉ

Els temps canvien i cada moment diferent demana la seva resposta. És evident que moltes de les respostes que eren bones en el post-concili no valen avui. També és palés que el llarg liderat de Joan Pau II no ha ajudat gens a fer la passa endavant, que convenia a cada moment. És difícil anunciar l’evangeli en mig de l’ambigüitat i d’un món secularitzat Veiem que les nostres esglésies són buides i ens demanem si tota la culpa és dels altres? Quines serien les nostres responsabilitats?