Un vell amic? Ens havíem conegut amb En Miquel Moncadas, al seminari de Mallorca, en els anys d’estudis. Temps després, tornàrem coincidir, en diferents ocasions: a) els cursets de cristiandat, on es produïren importants diferències. Jo mai no vaig comprendre aquest moviment, suposadament carismàtic, i sempre vaig donar a conèixer les meves posicions crítiques amb fermesa, fins el punt que el viu debat, sobre la qüestió, em separarà d’alguns amics. b) El moviment de la família cristiana del qual Mn. Moncadas era també un gran protagonista, a Can Tàpera, una casa d’espiritualitat de la Caixa de Mallorca. El dit moviment convocava la gent més rica de l’església mallorquina, i apareixia com una activitat d’èlit i burgesa, no gens compromesa amb la difícil situació política de l’Església espanyola, ni en la lluita dels més pobres.
Teníem doncs prou deferències, tot i la nostra amistat, sempre posada a prova. Això no obstant, el vaig cridar a donar exercicis espirituals als seminaristes, que quedaren més que contents del to, suposadament modern i amable d’aquella tanda. Jo vaig tenir ocasió d’aprofitar el temps per tenir llargues conversades, mentre compartíem la taula i d’aclarir posicions, en un to ben amigable.
Estant a St. Esteve, cercàvem un moviment per reunir els pares joves i les famílies en general. Teníem molt contacte amb els al·lots i necessitàvem també tenir-ne amb els seus pares. Ni el Moviment familiar de Mallorca, (Moncadas), ni tampoc el Moviment familiar de la Mare-de- Déu de Catalunya, d’origen francès, que ara té tant d’èxit a Menorca, no ens convenceren, després de diferents contactes, en aquell moment. Dit sigui de pas tot això.
El Bisbe de Menorca. Després del Concili i d’un perllongat sofriment amb un Bisbe vell, que es deixava manipular pels elements més reaccionaris del seu clergat i del franquisme, el nomenament del Bisbe Moncadas va ser rebut amb una gran esperança i molta satisfacció.
Vaig ser cridat a Mallorca pel nou bisbe, vam passar un dia junts parlant de la situació de l’església menorquina. Tot i les bones perspectives que presentava la nova situació i el compromís del nou bisbe de no fer el jurament davant el General Franco, una decisió valenta i compromesa, en aquell temps i no gens esperada d’un personatge que no s’havia manifestat mai gaire incòmode amb la dictadura, vaig tornar de Mallorca, així mateix, una mica desencisat. Trobava que el personatge era més propens als cops d’efecte i als grans titulars i a un cert espectacle que a la conversió i al canvi rigorós i exigent del Concili. Ell volia comptar amb mi i jo preferia no embolicar-me, mentre tan, i mantenir-me “aut said”.
L’interregne. Quan parlo d’interregne em refereixo al llarg temps transcorregut entre la dimissió i la mort del bisbe Pasqual (1965) i l’arribada del nou bisbe (1969) . El bisbe de Mallorca havia estat nomenat el nostre administrador apostòlic però no venia gaire per aquí i és per això que li deien “Su Ausencia Reverendísima “
Aquí la gent es movia i debatia. En una reunió de tot o quasi tot el clergat de Menorca s’acordà nomenar una comissió de tres clergues per activar la vida pastoral i acabar el llarg parèntesi de manca de direcció i coordinar, així mateix, les diferents tendències, massa enfrontades en aquell moment del postconcili.
Sortírem elegits R. Oléo. Francesc Anglada i jo mateix. Ara penso que jo havia d’haver aprofitat l’ocasió per sortir de la marginació i de la solitud així com també d’un cert ressentiment per tot el que havia succeït anteriorment i, donat que el clergat així ho volia, incorporar-me a la feina i a la comunitat de clergues, que m’elegiren contra tota previsió de part meva. Estava encara massa ferit i la col·laboració amb en Rafel Oléo em semblava impossible. Després de dues reunions desférem la comissió i vaig quedar-me sol, altra vegada, a l’espera d’uns temps millors, que mai no arribarien.
La relació amb el bisbe Moncadas. Justament jo tenia programat un viatge a Alemanya i vaig haver de marxar dos dies després de l’ordenació del nou bisbe. Molt amablement, ell va venir al portal de casa a acomiadar-me, a l’hora de partir, i acordarem veure’ns a la tornada.
A la tornada vaig haver d’anar a Barcelona a operar-me de la bufeta i entretant va morir mon pare. Quan vaig tornar a casa tot estava organitzat a la diòcesi i ens vérem amb el Bisbe, que ja havia decidit no deixar-se influir ni pel grup dels vells conservadors, ni tampoc pels joves, més encegats amb el Concili i amb la renovació. Trià l’actitud més còmoda i la que també marginava més gent. Un grupet de capellans, molt joves, tan just acabats de fer, i el vicari general, que de bon moment no acceptava el nou bisbe, obriren una tercera via de ni uns, ni altrs,i formaren l’equip de govern i portaren tota la iniciativa, que finalment no el duria a bon port.
Val a dir que la companyia del Vicari, R.Oléo, va ser ben encertada. Aquest no s’havia significat mai en la lluita contra el règim, tenia moltes relacions influents i això va salvar Mons. Moncadas de molts ensurts, que hauria tingut amb altres companyies, més compromeses.
Tot i això no hi mancaren els problemes de part dels elements més conservadors, La seva gestió, tot i les moltes coses bones, va crear un clima molt conflictiu, que li ocasionà molts de sofriments innecessaris i finalment la partida.
No vull justificar-me, en tot el que he dit. No estic content del meu comportament, ara que veig les coses de lluny. Vaig trigar massa a refer-me i a tenir la paciència necessària en la lentitud dels processos de canvi. No era prou madur per a tantes responsabilitats. Qui ho vol tot ho perd tot, Que el Senyor em perdoni.
ELS BISBES I D'ADMINISTRADORS APOSTÒLICS, DESPRÉS D’UN GRAN BISBE I DE TRENTA ANYS D’IMMOBILITAT I DE RIGOR
MONS. MIQUEL MONCADAS.
A la segona meitat dels anys setanta (1976) és nomenat, a la fi, el tan esperat bisbe jove, després de dos llargs episcopats de vora una trentena d’anys cadascun, des del començament de segle.
L’episcopat del Bisbe Pasqual fou especialment esgotador, sobre tot en la seva darrera etapa, el temps del Concili Vaticà segon, que ell, en el seu més bo moment, hauria rebut amb molt d’entusiasme. Ara, però acompanyat de mals informadors i absent del Concili per la seva vellesa, morí entre el sí i el no, deixant un gran dubte i també una porta oberta al que hauria de venir a explicar-nos com havia estat El Concili.
MONCADAS mai no havia estat conegut com un home de progrés. Tancat a Can Tàpera com animador espiritual de l’obra social de la Caixa, es dedicava a donar exercicis espirituals a la burgesia de Mallorca i animar els grups del Moviment Familiar, formats generalment també per famílies acomodades i d’un cert liderat a dins la societat i l’església mallorquines. En un llarg moment també tingué molt de paper en els “cursillos”. L’home estava satisfet, no l’havien fet canonge però això arribaria per més que sempre ironitzava sobre aquests col·legues inabastables. A Menorca, al·legant ordres del concili inexistents, va treure el vestit vermell dels capitulars i desordenà el cabildo, que sempre havia tingut un important paper en el culte i l’organització de la Catedral.
BISBE DE MENORCA. Grans elogis i crítiques burletes a Mallorca. A Menorca, en canvi tothom estava content, menys el que, aviat seria el seu poderós vicari general, que el trobava intel·lectualment fluixet, deia ell.
Es suposava que el nou bisbe entraria solemnement a Ciutadella, muntat en un cavall blanc, com sempre s’havia fet, fins ara, però la primera gran sorpresa d’un bisbe innovador, que no deixaria res a son indret, fou la seva entrada, per Cala Galdana, en la barca d’un amic ric.
ESTRATÈGIA PASTORAL. Tants d’anys d’immobilitat i d’un autoritarisme implacable i el Concili havien dividit el clergat menorquí en dos grups força enfrontats. Ell i el Vicari optaren per un tercer grup, no contaminat i dòcil: uns pocs seminaristes i els quatre capellans més joves. De bon començament, el nou equip es va moure amb molta impunitat i no gaire prudència. Les queixes i la dimissió de l’èxit inicial vingueren després i les cartes al Nunci i la nomenada que Menorca era una diòcesi ingovernable també.
LA PASTORAL DE CONJUNT . A França s’havia experimentat, en no massa èxit, el treball en equips. Els sacerdots deixaren les petites parròquies i vivien junts a les gran cases rectorals, repartint-se la feina segons les seves aptituds.
CALA BLANES. Un sacerdot francès, a instàncies del Bisbe, dirigí una setmana de convivència per organitzar a Menorca aquest tipus de pastoral, amb un notable èxit d’assistència i d’animació. Jo no hi vaig anar, havia vist a França que aquest projecte, tan utòpic, no donava gaire de sí. Deien que els capellans no estaven acostumats a treballar en equip.
Aquí, la trobada va ser un bon començament per iniciar la feina pastoral i trobar-se tots junts, davant la nova situació.
A SOLSONA. Tensions, enfrontaments, queixes de les autoritats, marginacions i, a la fi, un ordre de la Nunciatura de trasllat a Solsona, on morí poc temps després.
MONS ANTONI DEIG.
Un home silenciós i discret. Havia estat molts anys acompanyant l’arquebisbe de Tarragona com secretari i com xofer, a l’hora.
Havia tingut un bon aprenentatge, acompanyant un sant home, discret i humil.
Ell també era discret i no gens pretensiós.
Administrava amb rigor. Era respectuós i s’havia acostumat a respectar les diferents maneres de realitzar cadascú el seu sacerdoci.
Un bon grup de sacerdots s’havia acostumat a reunir-se i a programar la seva pastoral, la lluita pels canvis litúrgics, la llengua vernacla en la litúrgia, la manera d’identificar-se en la societat.
El bisbe havia descobert, i així ho deia, que a Menorca hi havia moltes maneres de ser sacerdots.
Després de molts anys de presentar la meva renúncia com canonge de la Catedral, en temps del bisbe Moncadas, sense que fos tramitada, el Bisbe Deig posà fi a aquest tràmit i així quedà definitivament enrera aquesta etapa.
L’estada del bisbe Deig, va ser una treva, un temps de repòs i de recuperació per a mi, que m’estalvià de prendre, com ho feren altres, una decisió més radical.
Despedí discretament el seu vicari General, que pocs dies després va sofrir un gran infart, que el tingué al llit o impedit durant disset anys
Fou destinat també a Solsona on va tenir un protagonisme públic i catalanista, que aquí no li havíem conegut sinó en un nivell molt discret.
MONS. CIURENETA. Tenia la cara plana i ben rodona, amb unes ulleres també rodones i un posat de bisbe antic. Venia amb instruccions ben concretes, que no tardà a manifestar.
Pel que sembla, havien arribat tantes queixes a la Nunciatura i a la Cancilleria de l’Arquebisbat de València., que des d’ara, tan els bisbes titulars com els administradors apostòlics seran valencians i vindran amb consignes estrictes de dominar aquells sacerdots, moderns i rebels que feien tan de mal a la diòcesi.
El nou bisbe provenia de la pagesia de Tortosa. Portava el sac ple de munició i de queixes contra els preveres de Menorca. “ Sou uns creguts, uns sobrats, tot i les vostres grans mancances, us creieu els millors i porteu la diòcesi a la ruïna”. L’entrecometes no significa el rigor del text, jo no vaig assistir a la reunió.
Al començament del seu ministeri, en la festa de sant Cristòfol, es trobà de sobte reunit en una reunió informal amb els nombrosos capellans que hi assistiren. Va irrompre en la reunió de sobte i improvisadament. Sense cap contenció, els va dir tot el que el passava pel seu cap i va ofendre tothom sense mesura i sense el seny, que s’espera d’un bisbe i ni tan sols d’un simple cristià, una mica caritatiu. Algú altre li havia encès i omplert el cap d’insídies. i ell, sense valorar les conseqüències d’un atropell semblant i sense control, abocà el sac, que el va separar inevitablement dels sacerdots menorquins i el deixà ben tot sol.
Va heretar el Vicari de Mons. Deig, un noi acaparador, que feia més de bisbe que de Vicari. Carregat d’iniciatives i poc lleial deixà el bisbe sense paper i arraconat.
Encara no passat molt de temps, fou traslladat a Lleida, on es posà greument malalt
EL BISBE JOAN PIRIS.
Provenia de la ciutat de València. Portava, a la vista, les consignes, que venien de dalt. Tenia l’experiència pastoral de València, on no hi ha contrastos, ni pluralisme. Així mateix, tenia entena i va arribar a comprendre i fins admirar alguna cosa d’aquí. Escollí com Vicari un sacerdot dels que més havia ajudat a encendre l’enrenou del Bisbe Murgui.
Era molt seu i no hauria acceptat l’anterior Vicari, que va començar anar de bòlit. El Vicari escollit va morir sobtadament
Reformà la Catedral sense criteris, ni coneixements. La neteja agradà la majoria però la Catedral començà la seva decadència.
Va tenir una gran transcendència en el canvi definitiu de la pastoral. A Sta. Maria de Maó hi posà un rector nou, a la més gran satisfacció de la gent de bombo i enyorats del passat. El líder de l’Opus va rebre la direcció pastoral de Ciutadella en una gran acumulació de càrrecs, rector de la Catedral i de St. Fraancesc, representat del bisbe en el Diari Menorca, i garant de l’ortodòxìa, la litúrgia i degà de la Catedral, sense cap experiència. Maneja els fils amb discreció, no es baralla però tot ho controla amb una gran eficàcia
Podem de dir que el bisbe Piris deixà l’obra de la contrareforma ben acabada, abans del seu trasllat a Lleida.
El procés de degradació ha costat menys, en el temps i amb energia, que el llarg procés de reconstrucció.
BISBE DR GIMÉNEZ.
A la primavera del dos-mil nou, pren possessió de la diòcesi, en substitució de Mons Joan Piris, Mons. Salvador Giménez, fins ara administrador apostòlic, Natural de València, ben identificat en la terna del Cardenal, se li nota la marca d’origen però se’l veu humil i respectuós amb el que troba aquí. És encara una incògnita per més que sembla que garanteix la continuïtat del valencianisme, engendrat aquests anys.
Els seminaristes estudien a València, i ja arriben alguns capellanets joves, una mica prepotents i amb ganes de fer-se sentir. No coneixen la seva llengua, ni tampoc la seva germana, la valenciana, que no han après. Els agraden el castellà, els ritus antics, aquí ja oblidats: les genuflexions ampuloses, agenollar-se, purificar els calzes amb gran esmena i davant tothom i tots els altres gestos d'origen imperials que rodejaven l’eucaristia. Pel carrer van de negre integral i amb la inevitable tireta blanca. Tal volta les diferències seran només aparents i, si tots tenim una mica de paciència, amb el temps, podrà haver-hi una bona integració. Val a dir però que aquesta és la seva hora i la seva oportunitat, la nostra ja ha passat
Bosco Faner feia estona que somniava veure’s rector del Seminari. El bisbe Piris feu el miracle de nomenar-lo per a aquest càrrec amb el seminari buit i tancat. Aviat començà una operació de recrutament d’al·lots, que venien primer a dinar al seminari, acompanyats dels seus educadors, i eren enviats, ben aviat , a València i no gaire més tard eren presentats com a candidats a les ordres. Un miracle d’eficiència i de mèrit.
Realment és molt de mèrit, restaurar la nova manera de fer capellans després de tants d’anys de desert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada