UNA NOVA ESGLÉSIA, JOVE I FRESCA.

No havíem tingut una bona joventut. Quaranta anys sota la bota del general dictador.

El nostre bisbe, que reconeixíem com un savi i un bisbe digne, era també autoritari i intolerant. Passàrem els nostres anys de seminari sota la por del llatí i moltes altres pors. El Bisbe, en persona i amb el seu bastó episcopal, venia a les nostres classes i repetia uníson amb els tocs de bastó: “Llatí, llatí, llatí”. Ens criàrem en la por i el reny permanent. Un era jove i no tenia altra sortida que l’escollida. Penso que avui no aguantaríem, ni un moment, aquell seminari, ni aquells crits feréstecs de “silencio, cállense, de rodillas.....”

Eren uns altres temps, de postguerra, de l’estil dels guanyadors: bisbes i generals i de racionament, menjar poc i creure molt.

Un somniava tanmateix i sospirava pel dia que arribaria a terme i sortiríem d’aquell opressió. Arribarem amb molta il·lusió però, de bon començament no fórem gaire millors que els nostres educadors. Necessitàrem temps i molts de cops per madurar i trencar la vella tradició tridentina, que havíem rebut. Vaig arribar amb una gran il·lusió al meu primer destí, a Ferreries, i vaig ser molt feliç i també molt curt de vista. Avui no repetiria aquella experiència. També jo era carca i autoritari i així i tot fórem molt ben rebuts i ens donaren una bona amistat, que mai més no havíem conegut des de la infantesa.

“LE CLERGÉ EST MORT”

,,Els viatges a Migjorn en el cotxe d’En Gomila, (un auto de línea, vell i tronat que li deien Na Paula) duraven una eternitat. Travessar el Pla Verd era com travessar el Sahara. El mateix paissatge i la mateixa ovella la mateixa ovella no es movien i el mateix paisatge durava fins que es feia fosc i encara no arribàvem a l’enyorada vila. Una lectura escollida era un bon remei en aquests viatges que no s’acabaven. Aquell dia havia arribat una revista francesa amb un titular sorprenent. A França, deia la revista escandalosa, “le clergé es mort”. De primer cop la notícia em féu mal i no la podia entendre, o no volia.

En efecte, en aquell cotxe humil de gent pagesa, jo vestia una sotana llarga, amb una botonada, de dalt a baix , una coroneta, ben afaitada, al coronell, una mica més amunt del clatell, i un capell de pel lluent i presumit.

Aquí el clericalisme era ben viu i benvolgut. Els al·lots s’acostaven , et besaven la mà i, si s’esquia, també l’untaven d’un moc benèvol.

Ens deien senyor i es suposava que sabíem resoldre tots els mals afers. Si els nens venien amb nosaltres, no tenien cap perill i l’àngel de la guarda els protegiria. Havies esdevingut un personatge en el col·lectiu de les autoritats locals i el primer a ser servit, en les festes i en els àpats.

LES COSES CANVIAREN DE SOBTE.

Ara ja no ens deien senyors i no teníem tan el posat del que mana. No érem un personatge i molts ens tutejaven i ens tractaven sense cap respecte especial. Els vells s’estremien, quan ho sentien de bon començament, però a poc a poc feien com els altres i es gloriaven de tenir el coratge de dir-nos Llorenç, Joan o Pepe.

Tanmateix les velles servituds pervivien i el to hieràtic de la litúrgia ens retornava el paper d’un personatge no prou oblidat.

LA COL·LEGIALITAT.

Aquest fou el millor remei, que inventà el Concili, contra la verticalitat, que Joan Pau II restaurà a la polaca, és a dir, multiplicada per molt la que sempre havíem conegut. Al començament ens ho vam creure. A Roma es convocaven uns sínodes de bisbes esperançadors però que no aprovaren res mai, que no fos ben retocat i beneït pel Papa.

Aquí, a ras de terra, es convocaren els consells diocesans de pastoral i del presbiteri , a les parròquies també els consells parroquials començaren a donar els seus fruits.

La missa del diumenge començava a ser realment un encontre de tota la comunitat, especialment en les esglésies petites, no edificades per a les grans multituds sinó per a la trobada individual, en espais reservats per a la pregaria, o en l’espai més ample on ens reuníem tots, en un ambient d’intercanvi i fraternal. L’altar el preferíem al bell mig del grup i no en un presbiteri col·locat com un escenari

La reforma litúrgica, que ara trobam escassa, ens va anar molt bé en aquell moment. Recordo que la gent venia a la missa amb més entusiasme, a la missa on es cantava i llegien els textos en la llengua pròpia i es donaven la pau, quedaven drets i actius en els moments més importants i rebien la comunió a la mà, Havien trobat una missa on participaven i es sentien més interpretats.

Les comunitats nomenades de base visqueren i encara viuen moltes d’elles aquest esperit i són un bon ferment. Molts d’altres cerquen una missa curta o han deixat malauradament d’anar-hi, en una gran majoria.

EL GRAN DESÀNIM.

Hem vist plorar i tornar a caseva molts companys víctimes de la incomprensió i de la verticalitat. A mala hora s’arraconaren la doctrina i el bon esperit evangèlic del Concili . Els nostres bisbes, reunits en col·legialitat, enyoren, cada dia, el nacional catolicisme, estan en conflicte permanent amb els governs socialistes, organitzen manifestacions i s’identifiquen amb la dreta més ultra i franquista de l’Espanya eterna. Amb aquest jerarquia no avencerà ni la bona convivència, ni el diàleg de germans i molt menys encara l’esperit evangèlic.

Mai no es perd tot i qui sap si l’evangeli s’obrirà camí dins una església de diàspora i de petites comunitats on els nostres pares, els bisbes, tindrà un paper més conciliador? Déu ho faci. Esperem en el silenci i en la pregària humil i no en el conflicte, el camí que el Senyor obrirà