Joan Estruch, un vell amic i sociòleg eminent, ha presentat, avui a Menorca, un nou llibre “Fills del
Concili, retrat d’una generació de capellans”.
Sense cap mèrit especial, em compto entre aquesta generació que va
viure el Concili com una gran esperança i com una realitat bella, arribada
després d’una llarga espera i en una
gran festa que ha acabat amb l’actual desencís.
Havíem estat lectors entusiastes d’aquells teòlegs intrèpids, com
Congar, C.Raner i tants d’altres, que plantejaven una església nova i oberta,
sensible a les necessitats del temps que vivíem.
La bonesa i la llibertat d’esperit d’aquell gran Papa, Joan XXIII, un
creient de veritat, que volia obrir les portes i les finestres de l’Església
perquè hi entrés l’aire fresc i deixés renovar-se tota, tornant a llegir
l’Evangeli, amb la llengua pròpia, com el seu principal referent. La causa s’ho
valia i ens entusiasmà talment, que ens
donarem, amb tot el cor i l’ànima, a la
causa del Concili, amb els ulls clucs i la seguretat que havíem encertat el
camí, malgrat que també sentíem que, a Roma i a casa nostra, la veu bronca de
tots els cardenals Octaviani de torn, desacreditant l’esforç.
