PORTA FIDEI. ANY DE LA FE

En llatí i així ens entenem millor. No sé si ho sabíeu que el Papa i jo tenim la mateixa edat, 85 anys, de la quinta del 48. Ell deu tenir tantes de xacres com jo. Ara, diuen, que s’ha posat un metge a viure amb ell. Jo estic de metges fins dalt el cap, tot el dia vaig i venc del Canal Salat i no valc per res. En la solitud de la meva cel·la, ell i jo ens gosam, sense saber-ho l’un de l’altre. Fa vint anys que estic jubilat i, amb aquest fred, ni goso sortir al carrer. Ell fa molt de paper encara i per molts anys. He dit que ens gosavem. Ell escriu i escriu sense parar i jo el llegeixo i el llegeixo. Veurem qui es cansa primer. No sé ell d’on treu el temps per escriure tant. Jo tenc tot el temps i una lupa molt bona, perquè la meva vista em falla de debò  darrerament. M’agrada llegir el Papa, diuen que és molt savi, jo el trobo exquisit i, moltes vegades sorprenent. M’agrada més quan escriu que quan armen, amb el cardenal Rouco, tant de sarau a Madrid. Hi ha gustos per  a  tots.

ELS CAPELLANS DEL CONCILI

Joan Estruch, un vell amic i sociòleg eminent, ha presentat,  avui a Menorca, un nou llibre “Fills del Concili, retrat d’una generació de capellans”.

Sense cap mèrit especial, em compto entre aquesta generació que va viure el Concili com una gran esperança i com una realitat bella, arribada després d’una llarga espera  i en una gran festa que ha acabat amb l’actual desencís.

Havíem estat lectors entusiastes d’aquells teòlegs intrèpids, com Congar, C.Raner i tants d’altres, que plantejaven una església nova i oberta, sensible a les necessitats del temps que vivíem.

La bonesa i la llibertat d’esperit d’aquell gran Papa, Joan XXIII, un creient de veritat, que volia obrir les portes i les finestres de l’Església perquè hi entrés l’aire fresc i deixés renovar-se tota, tornant a llegir l’Evangeli, amb la llengua pròpia, com el seu principal referent. La causa s’ho valia i  ens entusiasmà talment, que ens donarem, amb tot el cor i l’ànima,  a la causa del Concili, amb els ulls clucs i la seguretat que havíem encertat el camí, malgrat que també sentíem que, a Roma i a casa nostra, la veu bronca de tots els cardenals Octaviani de torn, desacreditant l’esforç.