LES MISSIONS POPULARS I ALTRES ESDEVENIMENTS RELIGIOSOS

Antecedents. Era freqüent veure a les parròquies la presència d’un predicador foraster,que la gent anomenava “el Padre” o el Predicador.

Durant tota la setmana de la Missió o durant tota la quaresma, les Quaranta hores de Cinquagesma o les festes de Sant Cristòfol del sant, solia venir un predicador de nomenada.

A la rectoria estava sempre preparada l’habitació del predicador, en el nostre cas eren les dependències que es troben a l’esquerra així com entram a la rectoria, una alcova amb el llit sempre apunt i una sala, ben il·luminada amb una gran finestra, on el predicador preparava les seves prèdiques o rebia les visites.

En temps del bisbe Torres els predicadors solien ser frares caputxins, vestits de marró amb el cordó dels franciscans i una llarga barba. Més tard vingueren els jesuïtes i els pares dels SS Cors.

El Sr Rector acostumava a demanar ajuda a les madones de lloc i a tothom perquè el manteniment d’aquests hostes li resultava molt costós. Una gallineta, un cistell d’ous o el que fos. Ell solia concretar les seves necessitats des de la trona i tothom es feia càrrec

Alguns predicadors van deixar una llarga nomenada en el poble, com el P. Corrons, jesuïta, els canonges J Capó J,Florit o el P, Jaume del SS.CC

LA QUARESMA

Durant les set setmanes, que dura la quaresma, hi havia un llarg sermó, del predicador tots els dimecres i els divendres a vespre i el diumenge capvespre, així com també plàtiques o conferències per a grups especials, les mares de família, les al·lotes joves, etc. Tothom es preparava per celebrar la Pasqua amb molta solemnitat i penediment, Així, ben predicats i ben confessats, entorn de la setmana santa. podien combregar i rebre el bil·let que acreditava que havien complert amb el tercer i quart manaments de l’església, “confessar els pecats almenys una vegada a l’any i combregar almenys en el temps pasqual”.

Durant la quaresma, els predicadors mostraven noves cançons al poble, que quedaven per sempre en el repertori parroquial. Heus aquí alguns exemples:

“ Mirau-me amb clemència,” “Oh Verge Maria” “Per vostra passió sagrada” i”Avemaria de Romeu” l’única que avui segueix cantant tothom i que ha substituït moltes altres Avemaries, que es cantaven abans.

PASQUA DE RESSURRECCIÓ

La festa més gran de l’any es celebrava més o menys com avui dia. La processó de l’encontre, de bon matí, i el cant de la Regina, a la plaça i la solemne missa pasqual a l’església.

Hi havia però una important diferència que la vetlla pasqual es celebrava el dissabte matí i per això les festes pasquals començaven el dissabte, que en deien, de glòria. Els sacerdots beneïen les cases amb una cerimònia que es deia “el salpàs” i “l’al·leluia” ja era en boca de tots, després del toc de glòria. El salpàs també es feia pel camp. Semblava que tot, les cases, els sementers, i les persones totes,especialment els infants, volguessin ser purificats i beneïts per l’aigua de Pasqua

LES MISSIONS.

l i, ara, la globalització, el laïcisme i altres circumstàncies canviaren molt ràpidament la nostra societat. L’església que estava beEl bisbe acostumava convocar la gent a la santa missió cada cinc anys. Era un temps fort de reflexió i de conversió, així com una mena d’exercicis espirituals per a tota la comunitat cristiana.

El predicador, abans de començar, solia estudiar bé la situació i les condicions acústiques de la trona, En aquell temps no hi havia micròfons a l’església.

En una de les darreres missions, el jesuïta de torn va trobar que la seva veu relliscava cap a la cúpula perquè el tornaveu de la trona era massa petit. Tots recordem encara un afegitó de fusta, sense pintar, al tornaveu de la trona. És un record o una exigència del predicador d’una de les darreres missions.

Les missions s’acabaren els anys cinquanta, com també altres serveis religiosos de masses.

Les guerres, l’espanyola i les europees, la revolució industrial prodiren un gran canvi en la societat europea i també a l’església, implantada en la civilització rural, no va saber situar-se en un món tan advers com l’actual´.

Els cristians no estem al món per criticar res ni ningú. Jesús predicava el regne de Déu, en un món tan hostil com el nostre i duia l’esperança als pobres, als malalts i els prometia un canvi, a poc a poc, no gaire visible, però els demanava la conversió del cor, la conversa silenciosa amb el Pare del cel, i escoltar la seva paraula, que haurem de retrobar llegint l’evangeli i amb el compromís d’estimar i parlar també amb els germans.

El temps passat no tornarà, a nosaltres ens toca canviar el present i preparar l’esdevenidor. Les nostres avantpassats van viure amb coherència la seva vida cristiana en el seu temps, a nosaltres ens toca viure-la en el nostre i no en la nostàlgia de coses passades, que no tornaran.

Anem, altra vegada, a la història de les missions populars. La missió durava una setmana, de diumenge a diumenge. Tot el poble es mobilitzava cada, dia de bon matí, i ,al toc de la campana, començava el rosari de l’aurora, que voltava tot el poble, cantant les avemaries del sant rosari. Els que sempre arriben tard es deixondien amb el soroll de la processó i l’església es `posava plena a l’hora del primer sermó. El vespre, ja fosc, es feia un altre sermó, precedit també del rosari i altres resos, segons el temps.

Durant el dia hi havia activitats per als que no anaven a fer feina: infants, les mares de família, els malalts, les al·lotes joves, etc

La predicació acostumava a ser molt severa, Els novíssims: la mort, el judici l’infern, la glòria. També es predicava sobre la mort i passió de Jesucrist, dels pecats capitals i d’altres temes que ajudaven al penediment i a la conversió.

Durant la setmana s’organitzaven, dies senyalats per a cada grup per a confessar-se. Dilluns les dones, dimarts els infants, etc

Conten de temps enrera , no sé si és veritat o és un coverbo, que el rector i el moliner no s’avenien. El rector trobava que el moliner no feia negocis prou nets, duia una vida massa regalada en el menjar i beure i que necessitava una bona bugada.

Aquell any, el rector va assignar tot el dissabte, ben sencer, al moliner tot sol, per a penedir-se , confessar-se i donar compte de la seva vida.

La clausura de la missió solia deixar algun record visible de la bona experiència viscuda per la comunitat. D’una missió provenia la gran creu plantada a un punt molt visible del camí de Ferreries, en so de Binicudrell nou. La dita creu desaparegué durant la guerra civil i va ser restablerta al seu lloc l’any 1953 fins que desaparegué en un temps indefinit.

LES QUARANTA HORES.

Es celebraven les quaranta hores en dues ocasions, per l’Ascensió del Senyor i per Cinquagesma

La setmana de l’Ascensió es celebraven les Quaranta hores al Toro. Aquesta era una celebració de tres dies on feia una pregària festiva davant el Santíssim Sagrament exposat a la custòdia, tot el dia. Al Toro emperò aquesta cerimònia durava tota la setmana perquè les parròquies poguessin participar-hi en dies diferents.

A Migjorn li tocava el dimecres i s’organitzava una gran romeria. Les al·lotes del cor de les filles de Maria, i la seva directora, la Sra. Lola Camps, assegudes sobre un bast o una albarda, obrien el camí fent una filera impressionant d’una quarantena de cavalcadures, ases o mules, generalment. Una darrera l’altra partien de bon matí cap al Toro, on portaven el pes del cant, l’animació de les cerimònies i la vetlla davant el Santíssim exposat.

Val a dir que per a nosaltres, els al·lots, era una festa sortir a esperar-les de tornada a la tarda

LA FESTA DE CINQUAGESMA I LES QUARANTA HORES.

La Pasqua granada, la segona celebració més important de l’any es celebrava amb una solemnitat semblant a la de Pasqua florida. Els ornaments vermells li donaven a la celebració una fascinació especial i també les lluminàries que s’encenien per mor de l’exposició del Santíssim .

El cor mixt, d’homes i dones, solia cantar una missa polifònica de Perosi, l’autor recomanat des que es van prohibir les velles músiques.

Amb la missa, s’exposava el Santíssim i començaven les vetlles fins a l’hora de vespres.

La clausura durava fins tard. El cor cantava un trisagi preciós, que commovia l’ànima, “Sant Sant Sant és el Senyor...” i les lletanies del Santíssim, avui oblidades, eren cantades a duo per dos cantors del cor.

Si a tots aquests cants hi afegíem el més de Maria,amb les Avemaries,també cantades i els motets de costum, podem dir que els feligresos passaven tot el capvespre a l’església ,embadalits de tanta solemnitat, de tanta llum amb perfum d’encens i de tan bells cants.

LES PROCESSONS.

Intentaré enumerar totes les que es feien, que jo recordi, també les que ja no es fan.

Les processons anaven amb el temps, es celebraven principalment a la primavera i durant el bon temps, rarament a l’hivern .

Acostumaven a ser molt concorregudes, no hi havia espectadors perquè tothom hi assistia.

El primer diumenge de cada mes es feia una petita processó a dins l’església, que em sembla que es deia la Minerva, no en sé prou la neta.

La processó de Cap d’Any. Era una processó curta amb l’Infant Jesús, tot nu o lleugerament vestit pel fred que feia. El celebrant l’agombolava amb les seves mans i embolicat amb el misà. Després d’una volta curta, Jesús era adorat i els seus peus devotament besats pels tots els assistents. Aquesta era la vuitada de Nadal i es suposava que el nen Jeús ja havia crescut, havia abandonat el bres i ja portava un vestidet i l’asseien a una cadira, ben ornada..

Per la Candelera, la processó era a dins l’església, tothom portava el ciri encès, que guardaven tot l’any a casa seva i l’encenien només en dies de turmenta

El Diumenge de Rams, el Viacrucis. Portaven les imatges del Natzarè i de la Verònica

Dijous Sant la processó eucarística al monument, a dins l’ésglésia.

Divendres Sant, L’enterrament. Portaven les imatges de Maria Magdalena, el sant sepulcre i la Soledat.

Pasqua. Com ara. Jesús ressuscitat i la seva Mare, que li surt a l’encotre

Dilluns Sant. La comunió dels malalts. Portaven el Santíssim sota pali, hi havia la banda de música i els cantors. Els malats rebien la comunió pasqual. La gent s’agenollava al pas del Santíssim.

El primer diumenge de maig. Sant Josep dels goixos. La solemnitat de St. Josep, que avui es celebra el primer de maig. La imatge de St Josep anava rodejada de lliris blancs.

Diumenge de l’Angel. Processó dels infants de la primera comunió. Es treien les imatges del nen Jesús de Praga i una de la Verge, que portaven els infants.

La Creu de maig, el dia 3. Benedicció dels vents. Es treia la Vera-Creu, sota pali, i a la plaça es feia la benedicció dels quatre vents: tramuntana, migjorn, llevant i ponent.

St, Isidre. Es treia la imatge del Sant.

No recordo si per St. Pere també treien la imatge.

El Carme, 15 de juliol. Imposició de l’escapulari i processó amb la imatge.

La Mare de Déu d’agost, solemne processó amb la imatge de la dormició de la Mare de Deu

Tenc una vaga memòria si es feia també una processó el 14 de setembre. Exaltació de la Sta. Creu.

Octubre. Processó del Sant Rosari, cada diumenge.

La Mare-de-Déu del Roser, 7 d’octubre, Processó amb la imatge.

La Puríssima. Processó de les filles de Maria amb la seva imatge.

He fet aquest recompte de memòria, sense poder consultar amb ningú i és ben possible que m’hagi oblidat d’alguna processó.

La processó del St. Viàtic.

Quan hi havia una persona greument malalta, s’anunciava a toc de campana i sortia el viàtic, sota pali, acompanyat dels parents i dels devots. A la porta de les cases, la gent solia treure una espelma o un ciri encès.

Les processons de l’enterrament.

Sortien de la casa del difunt mentre els cantors cantaven el Miserere, paraven a la porta de l’església, on cantaven una absolta i continuaven fins el cementiri, cantant el benedictus. Mai no entraven el difunt a dins l’església, estava prohibit. En el seu lloc posaven un túmul o un cadafal, el dia del funeral.

SANT ANTONI DE PÀDUA.

No puc assegurar si era cada dimarts o en algun dimarts del mes que es feia una curiosa celebració, vora la imatge de St. Antoni de Padua.

Tots, el Sr. Rector, els escolans i la gent, ens reuníem vora la imatge del Sant, a la capella de Maria Auxiliadora, on el celebrant beneïa un covo caramull de pans ben grossos i es cantava un himne ben conegut, que ara no recordo.

Acabada la cerimònia, el Sr. Rector ens enviava, els escolanets, a repartir aquells pans als pobres que ell ens deia.

Per altra banda, a l’altre St. Antoni abat hi havia el caixó per a les almoines dels pobres. Els rectors, que jo vaig conèixer, eren molt sensibles amb les necessitats de la gent humil.

L’ACCIÓ CATÒLICA.

L’Acció Catòlica a Migjorn va tenir dues etapes molt diferents, una molt brillant i una mica agressiva, durant la república, i una altra molt silenciosa i d’absència total, després de la guerra, per una raó que més tard explicaré.

Bé és veritat que amb l’arribada d’un nou rector, entorn de l’any 1952, hi va haver un intent, que no durà gaire, d’organitzar les dues rames joves de l’A.C.. Les primeres convocades eren unes al·lotetes molt joves, vora quinze anys, que no es veren amb cor, de bon començament, a fer tot el maneig burocràtic, actes i llistes que els exigia la direcció diocesana. El seu compromís ferm fou la parròquia, els cercles d’estudis, la catequesi, la litúrgia, els exercicis espirituals. Van viure amb molt d’entusiasme la reforma de la Vetlla Pasqual, en el seu moment.

Els joves s’agrupaven en torn d’un grup de basquet, molt animós i també dels cercles d’estudis i de les activitats parroquials que els proposaven.

El nou rector, Sr. Bartomeu Febrer, home entusiasta, va mantenir l’animació d’aquests grups que deixaren molt bon record de canvi i d’animació parroquial.

El canvi de rector coincidí en una altre moment de l’església on, els cursets de cristiandat acaparaven el protagonisme

de l’activitat apostòlica dels seglars. Serà segurament per aquesta raó que aquell intent d’impulsar l.A.C. a Migjorn va durar escassament una desena d’anys

Al començament dels anys 1960 va començar el Concili i el canvi a la rectoria i un nou ordre de prioritats acabà amb un intent que donà bons resultats en el seu moment.

L’Acció Catòlica és l’organització de l’apostolat dels seglars. Va ser promoguda per la jerarquia de l’església, amb molt d’impuls, per estimular el compromís dels seglars en l’evangelització.

La primera etapa.

Durant la república es produïren moltes diferències entre l’església i l’estat, aquest era laic i va tenir posicions, sovint, massa extremes, de distanciament amb l’església.

L’església, per altra banda, no es conformava a perdre la influència sobre la societat, que havia tingut sempre durant la monarquia del segle XX, La tensió doncs estava servida.

Sovint, L’Acció Catòlica no era neutral i tenia un to massa combatiu, almenys a Migjorn.

Ni el rector ni el vicari es cuidaren mai d’introduir aquest moviment, a casa nostra, va ser un sacerdot de fora que el va promoure, amb no gaire encert. No he sabut mai en nom de qui, el Sr. Josep Forcades, va introduir-se a l’activitat pastoral de la parròquia de Migjorn. No era vicari però actuava com si ho fos. Va venir per iniciativa pròpia?, per encàrrec del bisbe? Ningú no ho sap. No semblava tenir l’estima dels altres sacerdots de la parròquia i molt manco de la gent republicana però ell actuava amb molta iniciativa i llibertat de moviments.

Va fer una important inversió en mobiliari i instal·lacions als locals de l’A.C, i al convent de les monges, a compte propi i que va haver d’assumir finalment la seva família, que quedà en la ruïna

Sempre va ser un sacerdot molt controvertit, que no deixava indiferent a ningú. Tenia grans adhesions d’una banda, per la novetat del seu missatge i gran menyspreu de l’altra, per la seva bel·ligerància politico-religiosa i pel seu posat burgès i senyorívol.

Quan arribava al poble, amb el seu carretó, ben llustrat i el cavallet amb picarols i cascavells, solia ser rebut amb un gran alei dels sabaters, que o bé l’insultaven de la finestra estant o bé li tocaven un toc de corn ben sonor

La població jove de la vila estava molt dividida i enfrontada. El sacerdot de referència va obrir a ca les monges una sala d’esplai per a les al·lotes, que abandonaren el passeig habitual de la plaça i passaven les tardes dels diumenges encambrades a ca les monges mentre els joves es passejaven sols o anaven al ball amb les altres al·lotes, no gaire practicants o de tendència més esquerrana

Els joves, de la A,C. provenien generalment del camp o d’oficis diferents però no del món dels sabaters, que eren generalment republicans.

Cantaven amb molta energia l’himne de la Joventut catòlica, “Juventudes catòlicas de Espanya” un cant molt combatiu i militant de l’església espanyola. En les eleccions feien propaganda per a Gil Robles i no solien amagar la seva identitat de fervents militants. A la solapa de l’americana portaven una creu, ben visible, que era el distintiu de la seva pertinença a l’A.C. jovenil.

Per altra banda, els joves republicans eren al·lots ben escolaritzats que havien rebut una bona càrrega ideològica d’un mestre republicà i també d’un professor d’art, jubilat a Migjorn. Es produïen freqüents enfrontaments, entre uns i altres. A la processó del Corpus, no sé de quin any, els joves republicans sortiren a mirar-la des de la vorera, amb un posat displicent, alguns sense camisa i palplantats, sense agenollar-se . Increpats pel vicari , que els comminava per la seva irreverència, discutiren amb ell i l’insultaren davant mateix del rector, que portava la custòdia

Estant així les coses, tant tenses, es va produir un fet molt definitiu i escandalós.

El controvertit consiliari de l’A.C. havia desaparegut amb una al·lota de dinou anys. Els pares de la joveneta, vivien al camp, i no s’adonaren fins que els fets eren ja consumats.

Adéu A.C. per sempre. Després de la guerra, que els temps eren favorables per a l’església, ningú no es va atrevir mai a parlar-ne. Amb aquests antecedents, no es va poder tornar a introduir mai aquesta activitat dels seglars, a la nostra parròquia, a excepció d’una petita etapa dels anys cinquanta, quan tenia una presència molt brillant arreu de l’illa i un nou ecònom, lliure de tota sospita, per les seves condicions físiques, es llençà, sense més,a donar-li un impuls nou, amb bons resultats.