Vaig conèixer n’Antoni Moll, a Migjorn, quan érem infants, durant i
després de la guerra d’Espanya.
Essent escolanet de la parròquia estava avesat a veure la seva àvia, la
sra. Nina, viuda del doctor Camps, i les dues filles que sempre l’acompanyaven
a missa, Lola i Paca. A més a més, la
seva àvia havia estat la meva padrina de confirmació, en un dia solemne que va
venir a la parròquia el bisbe Coadjutor, Dr. Cardona, a confirmar tots els
infants.
Altrament no hi havia hagut cap relació mai amb aquesta família fins
que en Toni, un dels nets majors del Dr. Camps, fill de n’Esperança i d’en Joan
Moll va començar a venir a passar llargues temporades a ca l’àvia, a Migjorn. Anava
ben vestit com un al·lot de ciutat, amb les
sabates ben posades del matí fins al vespre i passava el dia llegint i
fullejant revistes i llibres en aquella casa gran de ca`l doctor, plena de
llibres i de qualsevol saber. Ell s’hi entretenia prou bé tot sol i no
necessitava ningú, contra el parer de sa tia Lola, que li cercava un company. En
Toni tenia una vaga memòria del seu avi, el Dr. Camps, que el portava als
braços i li feia amorosies El Dr. Morí l’any 1928.
Jo, en canvi, era un al·lot de poble, que havia estat escolanet abans
de la guerra, i anava calçat amb espardenyes i vestit amb uns calçons, ben
segur, apedaçats. Fora d’escola, passava el dia, jugant al carrer amb els
al·lots d’allà dalt, sense cap contacte amb els d’allà baix, on vivia la família
del doctor. A casa no hi havia més que un llibre, el Nou Testament, que la mare
fullejava de tan en tan, i la meva enciclopèdia d’anar a escola. Encara no sé
per què la Sra. Lola, quan volia trobar
un company pel seu nebot, intel·lectual i solitari, va pensar amb mi,
un noi no gaire escolaritzat i poc entrenat en la lectura i en la cultura. Tal
volta perquè jo havia estat escolanet i això l’inspirava confiança, malgrat les
meves traces. Li ho agraeixo molt.
En la meva primera visita al nou amic, assegut a un sofà d’una sala
gran de cal doctor, on l’àvia restava també asseguda tot el dia i la tia Lola teixia,
sense parar, peces de punt per a fer jerseis
i bufandes, davant una xemeneia eternament apagada.
Vora el sofà, on seia, em cridava l’atenció la reproducció d’un quadre
de “Juana la loca”, segons deien, i un rellotge, d’on sortia, de tan en tan, un
cucut que cantava l’hora, quan tocava.
El pati immens i l’hort aviat foren el principal atractiu del nou
visitant i la figuera enorme, que oferia una ombra contundent i gran com una
catedral. En Toni passava llargues estones llegint, enfilat ben amunt a la branca
més alta, entre el cel i la terra. Jo m’entretenia, en canvi, a ras de terra,
amb els ocells i jugant, com sabia, en un ambient no gens hostil i ben conegut.
Més tard vingueren els porxos, un gran museu de pedres
velles i d’ossos de mort, recollits pel vell doctor i de
cranis, un d’ells amb un gran forat redó al cap, que en deien la trepanació. Un paradís per passar
una llarga estona, girant i regirant amb molt d’esment. En els porxos tampoc no
hi faltaven munts de velles revistes i de lectures entretingudes, que jo només
havia de repassar sota el guiatge d’un gran expert, que coneixia els punts més
divertits.
Un dia sonà, de cop, un piano i també els arpegis duna veu vigorosa i
extraordinàriament bella. D’aquell piano vaig sentir les músiques més belles de
la meva adolescència, les que després he tornat a sentir en els grans concerts
però mai amb un esclat semblant com la primera vegada.” El clar de lluna, la
patètica, la inacabada de Beethoven i
valsos abundosos de Chopin.” Amb raó el doctor, pare dolorit, per la coixesa
de la seva filla, solia dir “ Mª Dolors és Dolors de conformació i l’alegria
de la casa”. En efecte la casa ressonava
tota, quan Na Lola es posava al piano i cantava, sabies que escoltaves un petit
tast del que un espera sentir a la glòria.
Aquest primer i inesperat contacte amb Antoni Moll i la seva família a
Migjorn, s’inicià al començament de la guerra, quan ell tindria deu anys i jo
un manco. En Llorenç sabia servir missa i respondre, amb llatí, totes les
preguntes i respostes ben enrevessades de la celebració però En Toni, tan
jovenet, sabia dir i llegir tota la missa en un missalet de butxaca, amb tots
els ets i uts. La Sra. Lola acabava de fer el llit de l’habitació d’en Toni, on
ell celebrava la missa amb la sorpresa d’en Llorenç, que no sabia si allò anava
prou de veritat i, si a l’hora d’alçar Déu, havia d’agenollar-se o no. Aquesta
vegada, la Sra. Lola devia veure que jo no era un al·lot prou espavilat per
acompanyar el seu nebot i va fer un somriure comprensiu.
Puc ben assegurar, que ben acabats els llargs estudis del seminari, jo
encara no sabia dir missa amb tanta precisió, ni resar el rosari amb tots els
misteris i les lletanies, com ho feia ell,
cada dia, en aquell temps.
La nombrosa fillada de Can Moll, a Ciutadella, no anava al col·legi
durant la guerra per turment de la Sra. Esperança, mare dolça i pacient i la
seva criada, na Teresa, que havien de tenir ànsia tot el dia de vuit infants i
dels cosinets, que venien de la farmàcia a fer-los companyia. L’àvia i la tia
Mònica, una monja saberuda, exclaustrada, per la guerra, del convent de Sta.
Clara i acollida a la casa, es cuidarien de les classes i de demanar-los compte
de les lliçons de cada dia.
No sé que podria ensenyar-li de nou, Sor Mònica, al major dels seus
alumnes, que encara tendre, ja havia llegit l’Atlàntida i els versos
espirituals de Mn. Jacint Verdaguer, Blanquerna de Ramon Llull, i començava a
conèixer a fons la gramàtica, la mètrica
i l’accent dels versos llatins a cal Sr. Michel.
En Toni i els seus germans aprengueren moltes coses, ells tot sols, a la gran sala de la casa, on hi havia la immensa
biblioteca dels Moll, que, a poc a poc, regiraren tota, de cap a peus. Sabien qui era
Marx i Heguel, coneixien el comunisme i el protestantisme, Hitler i Mussolini,
aquest també el coneixia jo, a través de la seva relació amb el Negus, l’ídol
del TBO del meu temps. Parlaven de tot com la gent gran i res no els venia de
nou.
A la biblioteca, sempre posada al dia pel seu pare, tampoc no hi
faltava un “pickup” d’alta fidelitat, una mica tronat, que En Xavier feia rodar,
amb el seu dit màgic, mil vegades millor
que el corrent elèctric. Els discos eren
de música molt variada, des de la clàssica més selecta, al gregorià, l’òpera,
la sarsuela i també alguna cançó de moda. De ben joves, ja havien escoltat les
simfonies de Beethoven, coneixien els corals de Bach i també Cavalleria
rusticana i la cantussaven. Tenien una gran erudició musical i, quan
escoltaven la radio, detectaven, al vol, si la música que sonava era de Brahms o de Mozart. En aquella sala de
dalt, on ningú no els controlava, es culturitzaven ells tot sols i aconseguiren
un ample nivell de coneixements autodidactes, no gens corrents entre els
adolescents del seu temps. Sabien dels tancs de guerra i dels avions. En Toni
creia tenir prou informació sobre els avions per volar. Recollí uns dels
caixons més grossos, que trobà i el posà en el lloc més elevat de l’impremta,
sobre el taulell més alt i començà a equipar el seu enginy per volar i, quan es
creia tenir-ho tot ben a punt, pujà al taulell, es ficà dins l’avió caixó, amb
molt d’esforç donà una empenta i el seu enginy tombà de dalt a baix del taulell.
Plorà de bon gust, no pel mal que tenia sinó perquè el seu enginy no havia
volat, tan segur que n’estava.
